Suscríbete a nuestro boletín y recibe todas las novedades

Medio AmbienteTransición Ecológica

La guerra de l’aigua, la guerra contra un dret humà

Foto: El Prat Comunicació

L’any 2010, l’Assemblea General de les Nacions Unides reconeixia finalment que l’aigua havia de ser un dret humà, fonamental per a la vida, i que els estats haurien de vetllar per garantir-ne l’accés a tota la població. Aquest reconeixement podria semblar una obvietat, certament, però per aconseguir-ho es van haver de vèncer les resistències de grans conglomerats empresarials, de tot el mon, que veuen aquest recurs vital com un negoci, com una mercaderia. Aquesta pressió encara es manté, de forma constant, fins al punt que els darrers relators especials de Nacions Unides per al dret humà a l’aigua estan centrant els seus mandats en denunciar la mercantilització d’aquest bé comú i alerten dels riscos que suposa la privatització de la seva gestió de cara al compliment d’aquest dret. 

A Catalunya, aquesta privatització és especialment alarmant: el 78% de la població rep l’aigua d’empreses privades. Aquesta xifra representa una anomalia, ja que al mon és justament al revés, el 80% de la població rep l’aigua de mans públiques. D’alguna forma, lamentablement, a Catalunya s’ha naturalitzat que la gestió de l’aigua estigui en mans d’empreses privades, que tenen per objectiu obtenir el màxim benefici i repartir dividends entre els seus accionistes. En aquest sentit, resulta molt il·lustratiu que, segons el darrer informe de  l’Observatori de Preus de l’Aigua de l’Agència Catalana de l’Aigua, l’aigua de les empreses privades és un 23% més cara que la que se subministra per operadors públics.

A Catalunya s’ha naturalitzat que la gestió de l’aigua estigui en mans d’empreses privades, que tenen per objectiu obtenir el màxim benefici i repartir dividends entre els seus accionistes.

Malgrat tot, com a contestació a la voracitat de les empreses privades de l’aigua i per donar resposta a una creixent voluntat ciutadana que l’aigua sigui gestionada sota criteris socials, ambientals i de servei públic, aquests darrers anys a Catalunya s’està produint un degoteig de remunicipalitzacions. Ajuntaments i ens locals han decidit que la millor forma de gestionar l’aigua als seus municipis era la prestació pública i directa del servei. En deu anys, gairebé 300.000 persones de més de 20 municipis han passat de rebre aigua d’una empresa privada a rebre-la d’un operador públic. I el nombre d’aquests municipis i ens locals immersos en processos de recuperació de la gestió directa de l’aigua augmenta any rere any. De fet, no podem oblidar que el servei d’abastament d’aigua és una competència dels ajuntaments i ens locals, i que són justament aquests els que han de decidir quin és el model de gestió que més s’escau. 

No obstant això, la realitat és que els operadors privats no accepten aquest moviment d’acció local en favor de la gestió pública de l’aigua. Aquestes empreses privades, i de forma molt destacada Agbar, estan defensant sense escrúpols mantenir els seus beneficis a través d’una estratègia de judicialització sistemàtica contra la remunicipalització de l’aigua. Els prop de 40 municipis i ens locals que els darrers anys havien iniciat processos de recuperació de la gestió directa de l’aigua, des del propi municipi o per mitjà de fórmules mancomunades, ha hagut de desfilar pels jutjats per tota mena de litigis: des de contenciosos a querelles penals, passant per la impugnació de consultes ciutadanes o denunciant el personal municipal, com ha succeït a la ciutat de Barcelona.

Aquests conflictes judicials no es redueixen a les poblacions més grans, com l’Àrea Metropolitana de Barcelona o Terrassa, on hi ha més beneficis i dividends en joc, sinó també a municipis que amb prou feines arriben als 1.000 habitants, com ara Vila-rodona, Figaró-Montmany o St. Vicenç de Torelló. Òbviament, en el cas dels municipis més petits, amb poc personal i recursos limitats, aquesta actitud hostil dels operadors privats té un clar efecte assetjador i intimidatori. 

Aquesta actitud hostil dels operadors privats té un clar efecte assetjador i intimidatori. 

L’assetjament al qual Agbar està sometent a municipis, ens locals i entitats socials amb l’objectiu de revertir les decisions democràtiques adoptades pels seus plens, només respon a l’obsessió d’aquesta empresa d’avantposar els seus interessos i la seva necessitat de generar beneficis i repartir dividends. Amb tot, per sobre d’aquesta guerra contra la gestió pública de l’aigua que exerceixen les empreses privades sempre han de quedar les decisions democràtiques dels ajuntaments, la sobirania municipal, l’interès públic i la voluntat de la seva ciutadania de mantenir un servei essencial i un dret humà com és l’aigua sota l’esfera pública.


Lluís Basteiro i Bertolí. És coordinador de l’Associació de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública (AMAP).

Artículos relacionados
Medio Ambiente

La criminalització de l'ecocidi: una eina legal davant la crisi climàtica

EntrevistasMedio AmbienteMovimientos Sociales y Cooperación

La ILP para proteger el Mar Menor: un paso adelante en favor de los derechos del planeta

Transición Ecológica

Sense més igualtat, la transició energètica fracassarà

DestacadosInternacionalMedio AmbientePolítica

Busquem esperança en les negociacions pel clima? Trobem-les en les joves

¿Aún no estás suscrita?

Déjanos tu correo y te mantendremos al día de nuestro contenido