Aprovació dels Next Generation EU, una cronologia insòlita
L’any 2020 van passar moltes coses a les nostres vides. Tantes, que val la pena refrescar la cronologia de l’aprovació de l’instrument financer més important de la història de la Unió Europea (UE) i així no perdre la perspectiva de la fita – sense precedents – aconseguida amb els Next Generation EU.
El març de 2020, la primera onada del coronavirus colpeja Europea, declarada epicentre de la pandèmia per l’OMS en aquell mes. Diferents confinaments, tocs de queda i quarantenes vàries s’expandeixen als països tot el continent. Després del xoc per la brutalitat del nombre de morts, la situació sanitària i l’impacte de les restriccions en la nostra quotidianitat, la UE va començar a mirar cap a l’economia: estàvem davant d’un risc de recessió més profunda que la de la crisi financera de 2008. Pedro Sánchez va liderar, juntament amb Giuseppe Conte, les primeres veus que demanen un endeutament conjunt per frenar el cop econòmic, demanant un pla d’ajuda d’un bilió d’euros (un milió de milions) i creant el concepte dels “corona-bons”. Aquesta proposta embrionària va ser fonamental pel desenvolupament del qual va acabar esdevenint el pla de rescat. El Banc Central Europeu (BCE) aprovava un pla de compra d’actius dels països més afectats i Christine Lagarde, presidenta del BCE, urgia al Consell Europeu aprovar alguna cosa similar als “corona-bons”.
Al Consell, institució de la UE que representa els interessos dels Estats Membre, les coses no eren tan fàcils. Els països autodenominats frugals amenaçaven de bloquejar qualsevol proposta i, d’entrada, Alemanya arrossegava els peus. A principis de maig, França va aconseguir tancar un acord durant una de les famoses cimeres francoalemanyes: reclamarien a la UE un pla d’ajudes de 500.000 milions d’euros. Una setmana més tard, la Comissió Europea, l’executiu de la UE, presentava el Next Generation EU, un pla de 750.000 milions d’euros, incrementant totalment l’ambició de l’acord francoalemany. El primer Consell Europeu, la cimera de caps d’estat i de govern, el va tombar.
La tensió a Brussel·les era màxima, però, després de dies de negociacions, finalment es va tancar un acord al Consell Europeu per crear un instrument excepcional de recuperació temporal, conegut com a Next Generation EU i que autoritza la Comissió Europea a emetre fins a 750.000 milions d’euros de deute en nom de la Unió. És a dir, els 27 estats membres es van posar d’acord per endeutar-se junts amb la vista posada a invertir en un futur comú. La resposta coordinada i solidària a la pandèmia suposa una reacció molt diferent de la que va tenir lloc en la crisi econòmica anterior. El Next Generation EU es compon de dos instruments principals: primer, el projecte estrella i que marca una fita històrica, el Mecanisme per a la Recuperació i la Resiliència (MRR o RRF per les seves sigles en anglès) que constitueix el nucli del fons de recuperació i està dotat amb 723.800 milions, 385.800 milions dels quals es destinaran a préstecs i 338.000 milions d’euros es constituiran com a transferències (és a dir, subvencions). En segon lloc, també s’acordava el REACT-EU, un instrument d’ajuda a la recuperació per a la cohesió i els territoris d’Europa de 50.600 milions d’euros amb l’objectiu d’ampliar i donar continuïtat a les mesures de resposta i reparació de la crisi posada en marxa des de l’inici de la pandèmia. En aquella cimera del 21 de juliol de 2020, a canvi, el pressupost ordinari multianual de la UE va patir una rebaixa molt sensible per evitar el bloqueig dels anomenats frugals.
Un cop arribat l’acord polític entre els 27, el nou MRR s’havia d’aprovar mitjançant un reglament europeu. Les normes d’aquest abast solen trigar anys a ser aprovades, ja que recordem un cop presentada la proposta de la Comissió, tant el Consell com el Parlament Europeu han de fixar les seves respectives posicions per després iniciar el procés de codecisió legislativa. En aquest cas, es van batre tots els rècords: després de moltes maratons de reunions, a la matinada del 18 de desembre de 2020, s’arribava a un acord polític històric entre Consell, Comissió i Parlament: el Parlament aconseguia que la condicionalitat a inversions verdes del pla fos del 37% (una prioritat pel ponent del grup Verd, Ernest Urtasun, que va aconseguir un èxit important en aquest sentit) i s’evitava la condicionalitat a les polítiques pressupostàries que pugui portar a l’austeritat. I el més rellevant: durant la darrera empenta negociadora, ningú al Parlament va qüestionar una qüestió clau: estàvem aprovant el paquet d’inversions que faria història a la UE i ho fèiem aprenent de les lliçons de la crisi de 2008 i mitjançant un mecanisme d’endeutament conjunt.
Elements d’un instrument únic a la UE
El MRR suposarà l’emissió de deute amb bons europeus que tindran una maduresa entre 3 i 30 anys. Aquests diners seran retornats anualment a raó de 20.000 i 30.000 milions a l’any a partir del 2028 fins al 2058 amb recursos encara per definir. Tot i que els nous recursos per pagar el deute emès només es negociaran de cara al proper marc pressupostari, la Comissió Europea ja ha posat algunes propostes sobre la taula: algunes són velles o impostos ja existents (comerç de drets d’emissió, IVA i impost sobre el plàstic) i altres de noves que encara no existeixen (el mecanisme d’ajust a la frontera de l’impost sobre el carboni i l’impost digital, pendent del resultat de les negociacions internacionals). S’esmenta, però es deixa totalment oberta, la creació d’un impost a grans empreses i de moment s’exclou un recurs comú provinent de l’Impost de Societats, que es podria aconseguir mitjançant la Base Imposable Comú Consolidada que fa anys que reclamem per combatre la competència fiscal dins de la UE. En qualsevol cas, un efecte positiu del pla és que obligarà a accelerar la posada en marxa de tots aquests instruments.
Des de la perspectiva del respecte a la democràcia i en el marc de les normes de coordinació macroeconòmica en l’àmbit de la UE, aquest reglament estableix una novetat important que pot ser extremadament útil per redefinir el funcionament de les normes fiscals europees: la despesa es farà a partir dels plans que han desenvolupat els mateixos països receptors dels fons. Queden lluny els Memoràndums d’Enteniment i els homes de negre que vam conèixer en la crisi passada. Tot i això, les orientacions generals, com dèiem, van ser definides al mateix reglament incloent digitalització i despeses climàtiques i també en el marc de l’anomenat semestre europeu, un exercici tecnocràtic sobre el qual el Parlament Europeu amb prou feines té capacitat d’incidència.
Les ajudes estaran condicionades respecte als drets fonamentals i l’estat de dret, cosa que ha dotat d’eines davant la deriva autoritària, masclista i homòfoba de països com Hongria i Polònia. No va ser fins a desembre de 2022, dos anys més tard després que s’aprovés el reglament, que el Consell va adoptar el Pla hongarès de recuperació i resiliència. En comparació amb el pla original, es van afegir 111 fites i objectius. D’aquestes, 27 fites es coneixen com a “superfites” i sense les quals no es permetrà cap pagament en el marc del MFF. Aquestes “superfites” inclouen alguns passos clau per garantir el respecte a l’estat de dret i la independència judicial així com mesures d’auditoria i control. El pla polonès va ser adoptat pel Consell el juny de 2022. Només contenia dues “superfites” que s’han de complir abans de presentar la primera sol·licitud de pagament, ambdues relacionades amb el poder judicial. Malgrat les pressions i rumors, el dia d’avui, encara no s’han fet pagaments en el marc del pla de recuperació a Hongria i Polònia. Així i tot, s’ha de celebrar que s’hagi afegit el màxim de pressió política, arribant fins i tot a importants costos econòmics als governs d’aquests dos països que vulneren sistemàticament drets i llibertats.
El fi de l’austeritat i el canvi de paradigma
És cert que el xoc sanitari, social i econòmic de la COVID va tenir un abast excepcional, però la comparació amb les respostes de la UE a les crisis de 2008 i 2020,mostrant un canvi de paradigma important. És cert, els homes de negre, els personatges que van executar amb mà de ferro el pla de la imposició de l’austeritat al sud d’Europa i especialment a Grècia, segueixen amb càrrecs rellevants a Brussel·les amb despatxos de vistes imponents sobre el barri europeu. Aquest cop també van intentar fer descarrilar les negociacions del reglament del RRF i han posat traves als pagaments parcials, però no han aconseguit fer fracassar el projecte. Prova que, amb voluntat política, existeix una alternativa. És cert que el neoliberalisme polític està viu, però avui no pot imposar les seves respostes dogmàtiques que han portat a Europa a un increment de les desigualtats sense precedents i a la pèrdua de prosperitat. Moltes de les propostes tradicionals de l’ecologisme polític i les esquerres en l’àmbit macroeconòmic que semblaven impossibles fins fa poc, com l’emissió de deute compartit o la condicionalitat verda de les despeses, són avui una realitat.
L’apartat europeu del programa electoral estatal de Sumar a les darreres eleccions del 23-J és un text ambiciós i inspirador per a un horitzó de transformació política. Moltes de les propostes incloses sonen avui més realistes que mai gràcies a les passes fetes i els tabús trencats per les negociacions del MRR. Les inversions verdes, la democràcia econòmica, la reforma dels tractats per a fer una Europa més social, justa i solidària, el respecte als drets fonamentals i la federalització tant de les polítiques com dels recursos, són elements fonamentals per als progressistes i que podem veure reflectits a l’esperit i les normes del pla de recuperació.
La reforma del Pacte d’Estabilitat i Creixement serà la propera gran batalla per a la democràcia econòmica a Europa. El reglament del MRR ens demostra que és possible construir un full de ruta econòmic realista de forma compartida entre la Comissió i els Estats Membre que vagi més enllà de l’obsessió per l’equilibri pressupostari. La proposta belga-espanyola al Consell per a la creació d’un conjunt d’indicadors socials d’obligat compliment va en la bona direcció i suposaria traduir en l’àmbit de tractats alguns dels elements que van ser introduïts pel reglament del MRR.
Alguna cosa ha canviat a la UE aquest mandat. No sabem com serà el proper mandat ni la futura correlació de forces, però tenim la responsabilitat de llegir el moment polític i aprofitar-lo per avançar cap a una agenda verda i progressista.
Jesús Hernández Nicolau. Treballa al grup Verds/ALE del Parlament Europeu i va formar part de l’equip de l’Ernest Urtasun negociant el reglament del mecanisme de recuperació i resiliència. Ex-membre de l’Equip Coordinador de Joves.
