Allò que som es troba a la intersecció entre el que se sap de nosaltres, el que s’espera i el que s’accepta
Ara de manera seriosa, algú sap què fan els enginyers? Ho confesso, jo no en tinc ni idea. Un enginyer agrícola té a veure amb un enginyer del sector de la construcció? Sincerament, tinc la impressió que avui dia tot té una enginyeria darrere, però encara no sé què vol dir. Totes tenim una vaga idea de què implica: pensem en tecnologia, planificació… Realment, però, quan ens demanen sortir d’aquesta abstracció i pensar en la materialització del concepte ens perdem, no sabem com. És com si el concepte d’enginyeria fos prou definit com per acotar mentalment un grup d’activitats però prou flexible, alhora, com per adaptar-se a una gran diversitat de situacions. Per tant, l’enginyeria és un concepte amb el qual es pot jugar, tot i les seves limitacions.
Una cosa semblant ens passa a totes les persones els primers dies en una nova feina. Posaré l’exemple d’una persona que acaba de graduar-se. Parlant amb molta gent del meu entorn sempre tenim la impressió que les tasques que se’ns diu que haurem de desenvolupar no corresponen del tot amb les assignatures que hem estudiat al grau. Per tant, hem de jugar a saber fer-ho per tal de passar el període de prova i, així doncs, comença una performance. Tant l’empresa com jo considerem que sóc allò que el meu títol exposa; no obstant això, entenem el mateix títol de maneres diferents. Direm que, llavors, el que sóc en tant que graduat no ve determinat únicament per mi, és un joc entre allò que els altres esperen de mi i jo mateix. En tot moment he de respondre a com em sento més còmode en el meu rol, però alhora, respectant el que s’espera que faci com a tal. De fet, si en cap moment hi ha una dissonància entre aquests dos pols, entrarà quina és la tolerància del meu cap front a quant m’he distanciat del que s’espera de mi. En aquest moment s’obre una escletxa d’oportunitat que em permet expandir el que la gent espera del que sóc, redefinint l’expectativa, o generant una resposta tan violenta que em reafirma en els límits ja establerts. Cal remarcar que si ens unim més gent en aquesta transgressió, és més probable superar la violència correctiva, és més probable obrir-nos pas en l’escletxa d’oportunitat.
Aquest mateix joc el podem transportar més enllà del món laboral. Per exemple, aplica en els continus i fútils debats sobre què és ser home o dona. Jo sóc un home, però la manera d’entendre la masculinitat és molt distinta en funció de la persona. Tot i això, existeix una idea de sentit comú sobre masculinitat que fa que la gent esperi de mi certes accions o actituds pel fet de descriure’m com a home. Quan no compleixo amb elles perquè, per exemple, tinc ploma, rebré una violència correctiva en funció de la tolerància social de la ploma en un moment determinat. En definitiva, la manera en la que jo m’expresso, en la que jo sóc jo, no depèn únicament de mi, ve determinada per un xoc de diversos factors. L’expressió dels homes com a homes està delimitada per la societat, les identitats són fenòmens essencialment socials i no pas individuals.
Tota aquesta exposició em serveix per marcar la importància d’entendre com les identitats ens envolten, ens penetren i ens afecten. De la mateixa manera, nosaltres tenim un cert marge, una certa flexibilitat per ser dins les etiquetes que permet interactuar amb elles i la resta de la societat i aconseguir moure els seus murs. Sense saber definir què fa una enginyera sí que sabem que no era el mateix concepte fa 60 anys, abans de la revolució del software, que ara. Tampoc no ho era la masculinitat, ni, per tant, la societat en general. Estudiar quines són les principals formes en les quals s’identifica la societat i com aquestes l’afecten i la delimiten és essencial per tal de construir un horitzó polític integrador de masses. També és fonamental comprendre aquestes realitats materials que produeixen les identitats per dissenyar una estratègia que forci les fronteres de les mateixes etiquetes cap a noves posicions més lliures, menys restrictives, més coherents amb el moment actual.
Quan diem que els homes han d’entrar als debats feministes és precisament això el que busquem. Analitzar quines limitacions m’imposa la masculinitat hegemònica, els perjudicis cap a les dones i la resta de la societat i somiar com volem transformar-la. Al cap i a la fi, d’això va la política: somiar, il·lusionar i lluitar. La classe treballadora avui dia és molt diversa, cosa que fa més fonamental que mai saber com apel·lar-la, com integrar-la a les nostres estructures i com aprofitar les escletxes d’oportunitat que aquesta comunió genera. Sí, el nostre gran problema ve determinat per un sistema econòmic que només genera desigualtat i que premia constantment a les elits econòmiques, però només podrem fer-li front si el 99% de la població que no gaudeix d’aquests privilegis ens donem la mà com a classe obrera orgullosament diversa que som. Guanyem el joc de les identitats, posem-les al servei de la societat que volem.
Alberto Jurado, físic i delegat sindical de Comisions Obreres
