Abans de començar m’agradaria agrair a Joves Ecosocialistes i a la Revista Jovent aquesta oportunitat de parlar d’educació al nostre país. No soc experta en pedagogia, per tant, intentaré fer-ho des de la meva observació i aprenentatge en els dotze anys de responsabilitat política com a regidora d’Educació de l’Ajuntament del Prat de Llobregat, i gràcies, també, a l’acompanyament d’un gran equip de professionals.
L’educació és un tema de debat continu. Ho és perquè és un dels pilars bàsics de la nostra societat, és la formació d’una persona per construir el seu present i futur i, alhora, entendre el seu passat. Un debat incrementat, darrerament, a causa dels resultats de les proves PISA.
Un dels temes més recurrents és el qüestionament de l’educació més tradicional, també anomenada “memorística”, envers l’educació més competencial, sovint coneguda com “treball per projectes”. Uns debats que preocupen i ocupen a tota la comunitat educativa, als educadors i educadores, i sobretot a les famílies, ja que moltes vegades no tenen prou coneixement de com es treballa i de quins són els resultats dels continguts i els aprenentatges dels seus fills i filles.
Sovint m’he trobat pares i mares (especialment a secundària) que manifesten trobar als seus fills i filles perduts perquè no tenen el suport de llibres de text per consultar o perquè no comprenen la metodologia i no saben com ajudar en aquest nou camí.
La pregunta que ens hem de fer, doncs, és: quin és l’objectiu final de l’educació?
L’objectiu final de l’educació no pot ser només que l’alumnat aprengui continguts, que també, sinó que els aprenguin per alguna raó, que ho aprenguin d’algú o de molts i que aquests aprenentatges siguin significatius i no s’oblidin.
Considero que una societat com la nostra -on cada cop més les tecnologies guanyen pes i on la societat és més diversa i complexa- és inevitable treballar de forma competencial, perquè ens ajudi a desenvolupar les diferents capacitats que tenim i perquè, conjuntament, generem un sentit crític, que permeti entendre i fer front als reptes vitals que tenim per endavant.
Aprendre a partir dels propis interessos, respectar els acords presos per la majoria de l’alumnat, integrar els coneixements dels infants en el seu conjunt, introduir a l’alumnat en el mètode d’investigació, iniciar en la recerca, el processament i l’anàlisi de la informació recollida, potenciar el treball en grup cooperatiu i el treball en xarxa, afavorir la participació de les famílies… són alguns objectius claus d’aquestes noves competències.
Es tracta d’una metodologia de treball que possibilita l’aprendre a aprendre, potenciant l’autonomia de cada individu davant del seu propi procés d’autoaprenentatge. Dit així sembla fàcil, però no ho és, si no es donen les condicions òptimes per fer-ho.
“L’escola necessita espai i temps”. Tots els canvis requereixen temps d’adaptació per entendre’ls. Ara bé, per fer aquests canvis i per obtenir els millors resultats necessitem les millors condicions possibles i que tota la comunitat educativa del Centre en sigui partícip.
Cal que l’enfocament competencial s’iniciï des de les primeres edats, perquè es vagi consolidant i permeti assolir amb èxit tant el projecte com la recerca en l’educació secundària i post-obligatòria.
Cal un professorat amb bona formació en educació competencial, però també cal incorporar a escoles i instituts figures professionals d’integració i educació social, que complementin aquest professorat en la complexitat i diversitat de l’alumnat i famílies, a les aules, als menjadors escolars i a les extraescolars. És imprescindible l’acompanyament i reconeixement de les famílies, per donar una igualtat d’oportunitats reals a tot l’alumnat, per posar en valor la seva identitat i capacitats.
Cal explicar i compartir amb les famílies aquesta nova metodologia de treball, és imprescindible comptar amb elles, sovint apartades i menyspreades en els centres educatius o només atraure-les per celebracions i festes o participacions puntuals.
Cal tenir unes ràtios a les aules que permetin poder atendre l’alumnat en bones condicions i calen unes aules adequades i confortables. No es pot treballar passant fred o calor extrema com passa en algunes escoles i sobretot en instituts de secundària, a causa de les retallades a l’educació pública.
Cal treballar amb tota la comunitat educativa, però també amb la comunitat cultural, esportiva, social que envolta l’escola i l’institut, per compartir i complementar aquests aprenentatges.
Les escoles i instituts no poden viure aïllades del món, han de formar part de la comunitat que les envolta. S’han de nodrir dels equipaments cívics, culturals, esportius que tenen a prop, així com també de les entitats, col·lectius i serveis que participen de la vida comunitària del barri, de la ciutat o del poble.
L’educació és molt més que allò que passa en els edificis i en el temps escolar, l’educació ha de tenir una mirada de 360 graus i traspuar les parets de les escoles i instituts. Les activitats extraescolars, l’estiu no lectiu i el lleure educatiu han de formar part del treball escolar i s’han de compartir, generant així la motivació que permeti un aprenentatge significatiu en espais de socialització, els quals són claus per als infants i joves.
“La escuela necesita aire que le permita no solo respirar, sinó sobre todo conspirar con lo que está fuera del umbral escolar (…). De qué tipo de relación entre escuela y territorio favorezca: como decorado, como recurso o como agente. De qué relación establezca con el conocimiento. De cómo gestione el peso de las mochilas con las que entran los niños, niñas, adolescentes y jóvenes depende en parte que la escuela pueda sostener su promesa o estemos, como muchos han anunciado, ante su fin sino como realidad sí como proyecto de transformación y futuro”.
Carlos Margo
Per mi, la dificultat no està en el mètode a emprar, sinó en els recursos destinats i les condicions que afavoreixin l’èxit educatiu. Són molts anys de retallades a l’educació pública que encara no s’han revertit, molts cops pal·liats per l’administració més propera, els ajuntaments, però clarament insuficients, malgrat la bona voluntat de les polítiques locals.
És necessari i imprescindible invertir en l’educació pública, donar recursos humans i materials per facilitar el treball per competències per a tot l’alumnat. Cal generar oportunitats reals a tothom ,en què l’educació extraescolar i del lleure siguin part clau, per tal d’assolir el tan nomenat “èxit educatiu” que no deixa de ser èxit humà i personal.
Acabaré amb un paràgraf de la filòloga Marina Garcés:
“Educar, no és adquirir competències, transmetre coneixements, ni escolaritzar pensaments. Educar consisteix, fonamentalment, en provocar un desplaçament, un canvi de lloc que renova el desig de pensar i el compromiso amb la veritat. Educar és donar a pensar.”
Pilar Eslava, exregiroda d’Educació de l’Ajuntament del Prat de Llobregat
