Aquest article forma part de la Revista Jovent número 125 “Migracions”
Quan la Comissió Europea va presentar el nou Pacte de Migració i Asil (PMA), el setembre de 2020, segurament no esperava el complicat camí que li tocaria recórrer per a la seva aprovació. Han estat necessaris tres anys perquè els Estats membres donessin llum verda a un acord que, un cop aprovat, ha deixat molts espais d’incertesa i moltes preguntes obertes, especialment en allò que fa referència a la gestió de les fronteres exteriors de la Unió Europea.
Per posar-lo en context, el PMA forma part de les agendes quinquennals que la Comissió ha anat presentant des de 1999 als Estats membres, i la seva presentació va ser acompanyada d’una sèrie de recomanacions i orientacions sobre qüestions relacionades amb les vies legals de protecció, la cooperació amb relació a les embarcacions de salvament marítim, o la gestió de les crisis migratòries, entre altres temes. A més, es van presentar cinc propostes de reglament relacionats amb la gestió migratòria, els procediments de frontera i la resposta en situacions de crisi entre altres. Malgrat que el PMA encerta quan afirma que es presta més atenció a les entrades irregulars que a les entrades regulars, la proposta pateix del mateix mal i només posa el focus en les entrades de caràcter irregular, descuidant parlar de vies d’entrada regulars i segures. Un mes després de l’aprovació dels reglaments, el juny de 2024 la Comissió va presentar el Pla d’Implementació Comuna (PIC) per al Pacte de Migració i Asil, per guiar els Plans d’implementació nacionals que els Estats membres hauran d’aprovar abans d’acabar 2024 per començar a aplicar la nova legislació a mitjan 2026.
Un repàs ràpid als deu blocs clau del PIC evidencia la consolidació de la securitització de la gestió migratòria a la Unió Europea. La construcció de la immigració com un fenomen amenaçador per la seguretat (i la identitat) europea s’ha reforçat de tal manera que els Estats membres han validat un pla que, bàsicament, se centra en el control de l’entrada irregular per les fronteres (marítimes) europees, malgrat que aquestes entrades no siguin majoritàries en els fluxos europeus i acostumin a estar vinculades a persones en necessitat de protecció internacional.
El PMA dissenya estableix un nou sistema d’actuació a les fronteres exteriors basat en un control previ d’entrada, que no s’acaba d’entendre com funcionarà. Com es pot fer un control previ d’entrada dins del territori de la Unió Europea? On i en quines condicions tindrà lloc? Com es podrà determinar ràpidament si una persona requereix protecció internacional? Què passarà amb aquelles persones que no puguin ser retornades? Preguntes que generen dubtes i preocupacions, especialment considerant el que s’esdevé actualment a les fronteres europees.
Les fronteres europees com espais de vulneració de drets
L’ ‘obsessió’ per les fronteres suposa plantejar un sistema que busca, en primer lloc, bloquejar els accessos al territori europeu de manera física. És aquí on encaixen els murs i sistemes de protecció que s’estan desenvolupant en països com Espanya, però també en d’altres com Hongria, Polònia o Grècia. Aquests murs no només són barreres físiques, sinó també la creixent militarització de les fronteres europees, l’ús de tecnologies avançades o els controls biomètrics, que confirmen la securitització de la governança migratòria. Les imatges de policies intentant impedir el pas de persones que, en molts casos, podrien ser sol·licitants d’asil han deixat de ser excepcionals, tant en fronteres terrestres com a la Mediterrània.
Paral·lelament a aquest procés de fortificació de les fronteres, els països UE han optat per afavorir la retenció prolongada de les persones que arriben de manera irregular, establint centres d’acollida i retenció —molts d’ells de caràcter tancat— on les condicions sovint són deplorables. Aquests centres acostumen a estar col·lapsats, amb capacitats que superen de llarg les seves infraestructures disponibles, i amb una provisió limitada de serveis com ara l’atenció sanitària, psicològica o legal. En molts d’aquests espais, tal com han denunciat repetidament moltes organitzacions socials, les vulneracions de drets humans són freqüents i persistents. El cas del camp de Moria, a Grècia, exemplifica aquesta situació de vulneració.
També a les fronteres UE s’estan normalitzant actuacions que vulneren els drets humans, com són les anomenades ‘devolucions en calent’. Aquests procediments de retorn immediat, realitzats sense cap mena de supervisió judicial o administrativa, vulnera els drets de les persones, i també afecta el dret d’asil. Aquest dret fonamental, recollit tant en la legislació europea com en les convencions internacionals, es va erosionant progressivament en els darrers anys, en un context en el qual la seguretat i el control prevalen per sobre de les obligacions humanitàries i de protecció. Malgrat les crítiques constants d’organismes internacionals, com les Nacions Unides o el Tribunal Europeu de Drets Humans, aquests comportaments continuen sent una pràctica freqüent en algunes zones frontereres de la UE.
Però si el que s’esdevé a les fronteres europees és preocupant, encara ho és més les polítiques que s’estan implementant perquè tot això passi lluny del focus d’atenció de l’opinió pública europea.
Més enllà de les fronteres europees
A través d’acords amb països tercers, com el Marroc, Albània, Líbia o Turquia, la Unió Europea ha externalitzat de manera efectiva el control migratori, desplaçant la responsabilitat de la gestió de les persones migrades fora de les seves pròpies fronteres. Aquesta estratègia permet als governs europeus mantenir una aparença de control i seguretat interna, mentre eviten la supervisió directa sobre les condicions en què es troben les persones migrants als països de trànsit. Tot i que aquestes polítiques poden semblar eficaces a curt termini, a la llarga generen una extrema dependència dels països de la Unió Europea cap a països tercers, que es converteixen en els garants de la ‘seguretat europea’ a canvi de contraprestacions que no sempre són públiques.
Aquesta externalització inclou la cessió del control de les fronteres en mans dels països tercers, amb acords que, en realitat, traslladen els problemes a espais on els drets humans es respecten menys, amb menys visibilitat i rendició de comptes. L’intent de Meloni de moure a persones a centres de retenció a Albània encaixaria en aquesta lògica, i malgrat que la justícia italiana ho ha paralitzat momentàniament, la presidenta de la Comissió ho va considerar una proposta innovadora per gestionar la qüestió migratòria.
També es troba en la base de la reiterada voluntat de la UE de millorar la seva política de retorn a través dels acords de readmissió. Perquè aquesta política sigui efectiva, es requereix l’acord tàcit del país on es retorna la persona, cosa que genera una nova dependència cap a països que, sovint, no acostumen a destacar per ser curosos amb el respecte als drets humans.
Finalment, aquesta externalització també serveix per erosionar la política de cooperació al desenvolupament. Molts països tercers, especialment aquells que són clau per a la contenció dels fluxos migratoris, reben ajuda condicionada a la seva cooperació en matèria de control de fronteres, readmissió i retorns. Aquestes pràctiques han distorsionat la prioritat de les polítiques de desenvolupament, que han deixat de ser la reducció de la pobresa, per centrar-se cada vegada més en el control migratori.
A tall de conclusió
Des de fa dècades, la securitització de la gestió migratòria ha anat derivant cap a un model, obsessionat per les fronteres, que prioritza l’externalització de la governança migratòria. El cost d’aquestes polítiques no és menor. Contribueixen a la deshumanització i criminalització de les persones migrants i refugiades, així com la criminalització de la solidaritat. Fan créixer els discursos d’odi, la xenofòbia i el racisme, fent servir informacions falsaries i sense rigor. I debiliten la protecció dels drets i garanties fonamentals de les persones (totes i en tot el territori) i la protecció del dret d’asil. Aquest procés securititzat s’ha normalitzat en el discurs públic, creant un marc narratiu on les persones migrants són percebudes com una amenaça i, per tant, la seva entrada ha de ser previnguda a qualsevol preu.
Poc a poc, sembla que l’opinió pública ha anat normalitzant que les fronteres exteriors UE puguin ser espais de vulneració de drets. Lluny de generar una preocupació col·lectiva pels impactes que aquesta realitat té en una societat democràtica, ha anat guanyant terreny el discurs que la protecció de la seguretat o la identitat justifica qualsevol mesura. L’acceptació que la seguretat té un cost —que es paga en forma de pèrdua de drets d’altri— erosiona els fonaments dels valors democràtics. Potser seria hora de fer una revisió profunda de les polítiques d’immigració i asil, i també d’examinar l’estat de salut de les nostres democràcies.
Gemma Pinyol-Jiménez. Directora de Polítiques Migratòries a Instrategies. Investigadora associada GRITIM-UPF.
