A Mataró ens entenem bé els Comuns i Podem. En Comú Podem Mataró és l’exemple de bona entesa, confiança i cooperació. Sempre ho ha estat, quan estava de moda i quan no. Sobretot de cooperació. Els mecanismes que motiven la cooperació en qualsevol forma d’esforç humà són quatre: coerció, interessos, valors i vincles. A la capital del Maresme ens uneixen tots. L’ésser humà progresa sempre sota la base de la cooperació, no de la competència. El que no té sentit és que persones que pensem molt semblant, que ens relacionem molt semblant i que veiem el món d’una manera molt semblant, ens presentem per separat a les eleccions.
Sí, són els quatre mecanismes els que ens motiven a la cooperació. També la coerció. L’històric electoral ens ensenya que a l’esquerra del Partit Socialista només hi ha espai per una força. Tan sols cal observar com van anar les darreres eleccions, al Parlament europeu. Malgrat que tenen una menor participació, si extrapolessim els resultats a uns comicis municipals, ni els Comuns, ni Podem haguessim obtingut cap regidor al Consistori. En canvi, si haguessim anat en coalició, com ara, mantindriem la mateixa representació. Per tant, la unió no és només una qüestió de valors i d’estratègia, sinó que se li suma, també, una conjuntura electoral que ens constrenyeix a avenir-nos.
He decidit començar l’article parlant d’aquest elefant a l’habitació perquè, si bé el que m’agradaria és poder parlar d’altres coses, si no tenim allò imprescindible per fer política, no té cap sentit que ens hi dediquem.
Els polítics d’esquerres han de respondre amb la seva capacitat de reunir a aquells que els commou la passió per les causes justes. I operar amb l’objectiu de plantejar només disputes que puguin guanyar-se, per poder conviure amb les expectatives que té la gent quan surt a votar. Com diu una bona amiga -i companya de partit-, la política institucional és aritmètica, i on et posa el mandat popular el dia de les eleccions, és la força que tens per intentar avançar en la teva agenda durant quatre anys.
Si no guanyes, tens dues opcions: o t’arremangues i entres a governs com a força subalterna, assumint-hi els riscos, o et quedes a l’oposició. A priori, sempre es poden aconseguir més avenços entrant-hi. Ara bé, hi ha forces d’esquerres que, còmodament, passen els anys asseguts a la banqueta de l’oposició, reduint-se a presentar precs i preguntes, però sense cap voluntat real d’incidir ni de transformar i practicant una visió religiosa de la política que consisteix a dividir entre purs i traidors.
Ser revolucionari o adaptar un pla d’acció reformista no s’escull com qui tria un menú per dinar, sinó que es tracta d’una situació que va molt més enllà: va de preguntar-se quines són les condicions conjunturals de la societat, en cada moment, i què et permeten fer. Esdevenir conscients de fins on podem arribar. I, sota el principi de màxims i sabedors de la capacitat d’influir, l’espai dels Comuns sempre comença una assemblea sota la premissa: on s’és més útil, a dins o a fora?
Si observes la institució com un camp de lluita amb el qual cal involucrar-se per a transformar-lo, la conclusió acaba sent sempre que, a priori, s’és més útil a govern. Ara bé, atrevir-se a entrar-hi, sempre que les circumstàncies acompanyin, implica assumir contradiccions, a negociar, a empassar gripaus, a embrutar-se de realitat i a no enamorar-se de la derrota. I governar equilibrant-se entre el consens que hi ha i el que es vol fer créixer. Amb pas curt però amb mirada llarga. Sempre a l’avantguarda, perquè com em deia un company del sindicat, a l’estrella polar mai hi arribes, però és imprescindible saber on és per guiar-te i fer camí…
Estem curats de la malatia infantil del comunisme. No tinc cap problema en reconèixer que el meu projecte polític passa per superar el capitalisme, per redistribuir la riquesa i aconseguir que la classe treballadora s’emancipi i pugui tenir unes condicions de vida dignes, des d’una institució neolibral i governant amb forces socialdemòcrates i liberals. Sobretot perquè elles, si els fes falta, s’asseurien i pactarien amb el diable.
De la mateixa manera que no cal oblidar construir allò social mentre es construeix allò polític. Una cosa no existeix sense l’altra i limitar-se només al segon és llegir el que passa amb unes ulleres únicament de competició electoral. A més, es pot donar a entendre a la ciutadania que tan sols ets una altra maquinària més que es mou dins d’un mateix marc, sense aspiracions reals a subvertir les relacions de poder. I això genera desafecció política. Però també la genera no aconseguir avenços i estar sempre en una posició de crítica destructiva.
Hi ha molt, massa, políticament en joc, com per perdre el temps. Com diu Emilio Santiago, l’agulla de la història s’enfila millor amb els fils de les transformacions quotidinanes que amb els cordills de la grandiloqüència ideològica. Als meus ens trobareu sempre cosint estoicament i discretament des de dins.
Alejando Páez. Politòleg. Responsable de Mobilització i Coordinador Territorial del Baix Besòs-Maresme de Joves Ecosocialistes
