Treballar menys no és un luxe. És tan bàsic com tenir temps per viure. Temps per veure la mare, quedar amb les amigues, sortir, descansar o avorrir-te una estona sense sentir-te culpable. I també per organitzar-te amb la gent del barri o de la feina i intentar canviar el que no funciona.
Ara es parla de passar de 40 a 37,5 hores setmanals. Però no estem parlant només d’hores, parlem de com volem viure. De si volem continuar atrapades en una rutina que no ens deixa espai per res més que produir i sobreviure, o si comencem a recuperar el que ens pertany. El temps és vida, i la vida no pot ser només resistir.
Les 40 hores, que ara molts veuen com si fossin intocables, també les van guanyar dones que estaven fartes de viure només per treballar. Dones que es van organitzar, que es feien costat als piquets, que es cobrien amb les criatures, que compartien menjar, ànims i cansament. Dones que sabien que cuidar-se també era lluitar, que la vida compartida era l’única manera de tirar endavant. Que volien una mica més d’aire, més espai per estar amb la seva gent, per estimar i deixar-se estimar. No ho van fer soles, ho van fer juntes perquè sabien que una vida millor no es demana, es construeix colze a colze.
Perquè quan no en tens, fa mandra quedar, costa implicar-se, i fins i tot cuidar i deixar-se acompanyar es fa difícil. Ens han venut que cuidar-se és posar-se una mascareta i meditar, com si tot es resolgués tancant-se a casa i pensant només en tu. Però aquest discurs de l’autocura ens vol soles, autosuficients i sense molestar. Ens vol egoistes, sense xarxa, sense comunitat. Com més soles estem, menys coses canviem. Però cuidar-se de debò és una altra cosa: és que una amiga et digui “vols que vingui una estona?” o que algú et pregunti com estàs i es quedi a escoltar-te.
No és casualitat que a la patronal i a la dreta els molesti tant que parlem de reduir la jornada. Perquè saben que si tenim espai, ens organitzem, parlem, ens escoltem i ens mobilitzem. Per això ens volen esgotades, ocupades i rendides. Perquè saben que una vida amb temps també és una vida amb veu.
Necessitem gent amb qui comptar, amb qui riure, amb qui compartir les coses bones i les que fan mal. Però això no es pot fer si plegues a les vuit del vespre i només tens forces per tirar-te al sofà. Sense temps, no hi ha comunitat. I sense comunitat, no podem canviar res.
Per això la lluita per reduir la jornada no va de tenir un rato per descansar més. Va de tornar a veure’ns, fer vincles, crear complicitats, ajudar i sentir-nos part d’alguna cosa que de veritat mereix la pena. Va de recuperar l’espai per viure, el vincle i la vida compartida.
No volem una vida feta només de feina i sofà. Volem retrobar-nos. Volem estar amb la nostra gent, cuidar i deixar-nos estimar, viure amb una mica més de calma. Volem temps per nosaltres, però sobretot, volem temps per estar juntes.
Anna Gómez Simó. Periodista i consellera de districte d’Horta-Guinardó.
