Fa dies que reflexiono sobre com la creació d’espais naturals protegits i la patrimonialització de la natura han condicionat, durant dècades, la nostra manera d’entendre i valorar què considerem com a «veritablement natural». Aquest enfocament permet aprofundir en les dinàmiques actuals i, sobretot, posar de relleu les estructures de poder que decideixen què es protegeix i a benefici de qui. En els processos que configuren i legitimen els espais naturals, s’entreveu un marc d’anàlisi que revela la manera com s’assignen i es distribueixen determinades idees d’autenticitat, sovint al servei d’interessos econòmics i polítics. Aquesta mirada crítica és essencial per entendre els impactes reals de les mesures de conservació, ja que la idealització de certs territoris com a models de natura «pura» acaba invisibilitzant altres formes d’habitar-la i cuidar-la, relegant tot allò que no encaixa en la visió hegemònica dominant.
Des del discurs institucional, la preservació s’ha centrat, històricament, en indrets on es percebia una escassa presència humana o unes condicions extremes que evocaven l’essència de la natura intacta. Així, la natura s’ha considerat més genuïna en espais elevats, escarpats o inhòspits, consolidant la idea que només determinades formacions –muntanyes, selves imponents, àrees volcàniques– mereixen ser conservades. Però aquestes representacions han simplificat en excés la manera com concebem la relació entre conservació i territori. El problema principal és que aquesta visió redueix la complexitat de la natura a uns pocs espais «icònics», transformant-la en un patrimoni monumentalitzat i deslligat de les lluites socials, culturals i polítiques que han anat modelant aquests paisatges, i perpetuant així una concepció extractivista i elitista de la conservació.
Simultàniament, la visió «naturalitzada» d’aquests enclavaments ha fet oblidar que moltes zones preservades han estat, durant segles, espais de vida i treball per a comunitats locals, i que la seva interacció amb l’entorn també forma part de la història d’aquests llocs. Aquestes àrees protegides solen sorgir a partir de noves formes de regulació i transformació dels territoris, en dimensions simbòliques, polítiques, econòmiques i jurídiques, cosa que implica restriccions sobre usos tradicionals de la terra o la imposició de normatives que, sovint, prioritzen la contemplació turística per sobre de la recerca d’un model sostenible a llarg termini. Aquesta tendència, juntament amb l’auge del turisme de natura, genera impactes diversos, ja que, d’una banda, aporta recursos econòmics i afavoreix la sensibilització sobre la necessitat de preservar aquests ecosistemes, i d’altra, comporta el perill de banalitzar l’experiència i mercantilitzar el patrimoni natural, convertint-lo en un producte que es consumeix ràpidament.
És en aquest context que els esforços de conservació adquireixen més significat quan es reconeixen els múltiples vincles entre la biodiversitat i les comunitats humanes que hi habiten –o hi han habitat– al llarg del temps. La imposició d’una única visió sobre el que és natural i cultural ha derivat en l’exclusió d’altres maneres d’interpretar i de relacionar-se amb la natura. Per això, és imprescindible avançar cap a la integració de pràctiques i sabers diversos. La preservació no pot basar-se únicament en consideracions ecològiques emanades de criteris universals, sinó que ha de contemplar també la complexitat social, reconeixent la diversitat de cosmovisions locals, així com la forma de vida que s’ha forjat històricament a cada lloc. Aquesta és l’única manera de fer possible que s’enforteixi el teixit social que té cura, estima i entén el territori de manera propera i continuada, incrementant les possibilitats que les polítiques ambientals s’apliquin amb èxit real.
L’enfocament hegemònic de la patrimonialització, reflectit en la proliferació de declaracions de llocs naturals «excepcionals» per part d’organismes internacionals, també ha centrat l’atenció en espais emblemàtics amb una gran visibilitat mediàtica. No obstant això, aquest model deixa de banda altres realitats naturals que, per ser més quotidianes i menys espectaculars, no sempre reben la mateixa consideració. Dins d’aquest marc, la natura es presenta com una font d’autenticitat construïda des d’un discurs dominant sobre la biodiversitat. La manca de pluralitat de veus fa que aquest relat aprofundeixi en les desigualtats territorials, excloent molts països i regions que, tot i tenir ecosistemes valuosos, no disposen de «grans fites paisatgístiques» capaces d’atreure inversió i atenció.
Malgrat aquestes tensions, no podem oblidar que, en termes globals, la declaració d’espais protegits ha contribuït a frenar el deteriorament d’una part important del patrimoni natural. Paral·lelament, la preocupació creixent per la sostenibilitat empeny a replantejar els models de gestió per fer-los més inclusius. Revisar de manera rigorosa com s’ha configurat la idea dominant de natura ens permet obrir la porta a noves maneres d’observar i gestionar els espais naturals, amb l’objectiu de reconèixer relacions complexes i qüestionar la paradoxa de protegir i destruir alhora. Des d’una perspectiva transformadora, aquestes figures s’han de deixar de veure simplement com a destins turístics o reserves d’una natura idealitzada per esdevenir espais de diàleg i cooperació entre la comunitat científica, les institucions i les persones que habiten el territori, un fet indispensable per garantir la salut dels ecosistemes.
En definitiva, els efectes reals de les mesures de protecció sobre el patrimoni natural dependran de si aquestes àrees es gestionen atenent no només criteris ecològics, sinó també les seves implicacions històriques, culturals i col·lectives. Si reconeixem i salvaguardem la diversitat de formes de viure i entendre la natura, podrem superar la falsa dicotomia entre «allò natural» i «allò cultural», obrint vies perquè la protecció sigui eficaç, adaptada al context i reflex d’una autèntica responsabilitat ambiental.
La profunditat d’aquestes polítiques es mesurarà en la seva capacitat d’integrar la natura en la vida quotidiana, i no pas en mantenir-la com un escenari llunyà, estàtic o merament contemplatiu. Com més segregats i inaccessibles siguin alguns territoris, més fàcil resulta justificar-ne l’exclusió. Cal, doncs, escurçar aquesta distància i redefinir la concepció de la protecció. Ens calen menys proclames globals i més arrelament local, perquè el patrimoni natural no sigui només un espectacle, sinó un dret viu i compartit, una base per a imaginar horitzons més justos, diversos i sostenibles. Però, si protegir la natura implica esborrar la vida que l’ha sostinguda, quin futur estem realment conservant?
Natalia Britcha, Responsable de Territori de Joves Ecosocialistes. Advocada especialitzada en Dret Ambiental
