“No existeixen els diners públics, només els diners dels contribuents”. Aquesta famosa frase de Margaret Thatcher, aplicada en les polítiques públiques i seguida per figures com Ronald Reagan als Estats Units, va revolucionar el panorama econòmic. Era un missatge contundent: l’Estat només té els diners dels seus ciutadans.
Però el problema no és que ens preocupem per com executar projectes com la millora dels serveis públics, l’acollida de les persones migrants o la descarbonització econòmica de la millor manera possible, sinó que la pregunta que sempre ens haguem de fer sigui la de la suposada falta de finançament per a aquestes mesures. La veritat és que cal mirar el funcionament dels Estats des d’una perspectiva diferent a l’establerta pel sistema de pensament econòmic neoclàssic que, com a qualsevol teoria econòmica, demostra tenir les seves falles. Perquè, en efecte, els diners no manquen. Els diners en els quals pensem avui dia no són més que una eina per poder quantificar la quantitat de recursos que hi ha dins d’un sistema econòmic: el capital humà, els recursos naturals, el capital físic i l’emprenedoria, i per establir transaccions entre agents econòmics.
És aquí on entra en joc la teoria econòmica sobre la qual escric aquest article, Modern Monetary Theory, o en català, la Teoria Monetària Moderna (MMT). Es basa en l’argument que l’Estat és qui determina el valor de la moneda que s’utilitza i qui l’institucionalitza al crear-la, i no com a resultat de relacions d’intercanvi espontànies. Sense l’Estat generant diners i injectant-los a l’economia, els agents econòmics no tindrien amb què pagar les seves obligacions a l’Estat. Com a conseqüència, el govern és incapaç de recaptar diners fins després que aquests ja estiguin en circulació. A causa d’això, l’Estat com a tal no estaria mai restringit en la seva capacitat de pagar dins de l’àmbit nacional (el deute amb països de fora sí que té conseqüències potencialment perjudicials). L’Estat, com a sobirà i únic creador de diners sempre és capaç de generar diners per pagar un deute, o perdonar el deute existent.
Ara bé, la paraula clau és capacitat màxima. Visibilitzar el sistema econòmic des del punt de vista d’aquesta teoria no implica dir que no hi ha límits a la quantitat de despesa pública en què pot incórrer un Estat. La diferència és que, amb la teoria econòmica convencional, el límit a la despesa es fixa per motius polítics. És el cas d’Alemanya on es decideix eliminar el dèficit públic amb el sol propòsit de poder demanar préstecs dels bancs comercials que treballen amb el Banc Central Europeu amb nivells més baixos d’interès. Tanmateix, una entitat europea sobirana podria determinar que no cal d’interessos pels préstecs estatals, i de fet, és el que nombrosos governs han fet al llarg de la història. Per contra, la MMT fixa el límit de despesa pública en funció de la disponibilitat de recursos i el nivell d’ús en el qual pot aparèixer la inflació, el concepte de capacitat màxima.
Avui dia, els governs del món ja implementen el que és conegut com a quantitative easing (QE). És una política similar a l’MMT que busca revitalitzar l’economia en temps de crisi, però, en comptes d’injectar diners en projectes públics, transfereix diners nous a grans companyies dins del sector financer a través de l’adquisició de valors i actius per millorar la seva liquiditat i fomentar els préstecs bancaris dins del sector privat. El que l’MMT proposa és la mateixa estratègia sense la necessitat de passar pel sector financer privat, tot finançant els projectes d’urgència com la crisi climàtica, el transport assequible i la mobilitat ocupacional d’immediat, si hi ha capacitat disponible a l’economia.
L’MMT fa que els polítics que s’encarreguen de dirigir el nostre país canviïn el marc i es preguntin: el 8,1% de taxa d’atur que hi ha a Catalunya consisteix en persones amb baixa o alta formació acadèmica? Aquest 8,1% que cerca feina en quins sectors econòmics pot treballar? Per executar un projecte de connexió entre xarxes ferroviàries i la modernització dels trens de Rodalies, quines persones a l’atur en poden ser útils? Quins materials calen? Estan disponibles aquests materials? La qüestió rau en analitzar els recursos que calen per cada projecte públic que cal implementar i mobilitzar-los. En cas d’abscència de recursos, es tracta de generar “deute” per crear-los a través de finançament governamental, incrementant el capital humà, la productivitat, la immigració o el comerç, és a dir, actuar com actors monetàris sobirans que poden emetre moneda de manera pràcticament indefinida, cosa que ja es fa, però empleant els recursos en millorar la vida de la gent . En cas que un determinat sector que estigui a la seva capacitat màxima generi un increment en la inflació, caldrà reduir la quantitat de diners dins de l’economia a través de la pujada d’impostos. Perquè, en efecte, les taxes i impostos no serveixen només per finançar les inversions públiques, sinó que serveixen per a regularitzar i estabilitzar el nivell d’inflació.
La veritat és que no utilitzem els nostres recursos al seu màxim potencial, no hi hem arribat encara. Perquè a Espanya continuem amb un 10,4% de taxa d’atur, tot haver estat reduïda per les polítiques del Govern de Coalició, perquè disposem de bastants catalans que serien capaços d’ensenyar la nostra llengua als nouvinguts, perquè disposem dels habitatges i locals buits que podrien ser utilitzats per engendrar activitat econòmica o acollir noves famílies. Perquè els recursos per afrontar les crisis que patim, els tenim.
L’Estat no és una empresa i no funciona com una. L’Estat és el pilar d’origen de com ens estructurem com a societat i el que dirigeix i manté la política econòmica, les inversions públiques, i l’entitat que té la responsabilitat de solucionar els greus problemes contra els quals ens afrontem com a civilització. I, per sort, vivim en una economia moderna on disposem dels recursos necessaris i d’un model de sistema monetari amb avantatges no convencionals que podem fer servir per fer front a aquestes crisis d’una manera més efectiva, eficient i francament, lògica.
Albert Pampalona Lisnenko. Estudiant de Dret, Economia i Ciències Polítiques i militant dels Joves Ecosocialistes.
