El 24 de febrer de 2022 no va començar cap guerra. Aquell dia va començar la fase d’invasió a gran escala per part de Rússia contra Ucraïna. El conflicte, però, té arrels més profundes. I també té conseqüències que van més enllà del front de batalla: ha redefinit la política de seguretat europea, ha accelerat el rearmament del continent i ha posat a prova la coherència del discurs europeu sobre el dret internacional, atès que la defensa de la sobirania d’Ucraïna planteja una pregunta incòmoda: s’aplica amb la mateixa fermesa quan la devastació té lloc fora d’Europa?
Per entendre bé el conflicte a Ucraïna, cal retrocedir fins al 2013-2014, quan les protestes de l’Euromaidan van esclatar arran de la negativa del president ucraïnès Víktor Ianukòvitx a signar un acord d’associació amb la Unió Europea. En aquells anys, centenars de milers de persones van sortir als carrers de Kíiv per exigir un futur europeista, democràtic i sobirà, amb una voluntat ferma de deslligar-se del jou del Kremlin. La repressió va ser brutal. Tanmateix, Ianukóvitx va fugir del país, i el buit polític va ser aprofitat per Moscou.
D’altra banda, el març de 2014, Rússia va annexionar il·legalment Crimea. Paral·lelament, al Donbass, milícies prorusses amb suport logístic, militar i financer del Kremlin van iniciar una guerra híbrida contra l’Estat ucraïnès. Aquell any, doncs, va esclatar un conflicte que ja va causar milers de morts i desplaçats abans de 2022.
Entre 2014 i 2021, el conflicte al Donbass va quedar congelat en una guerra intermitent amb els Acords de Minsk, els quals no van aconseguir estabilitzar la situació. Mentrestant, Ucraïna va reafirmar-se en la seva determinació de virar cap a la Unió Europea i integrar-se a l’OTAN a fi de cercar garanties de seguretat davant l’amenaça. Per a la Rússia de Putin, això era inacceptable: significava perdre definitivament el control sobre el que considerava la seva zona natural d’influència, on no s’hi podia immiscir cap potència.
És així com arribem al 24 de febrer de 2022, el dia en què Vladímir Putin va anunciar una «operació militar especial». Les tropes russes, doncs, van iniciar la seva marxa cap a Kíiv, Khàrkiv i el sud d’Ucraïna. Mentre la retòrica de Moscou parlava de «desnazificació» i «protecció de les minories russòfones», la realitat és que es tracta d’una invasió imperialista en tota regla. I és que aquest conflicte geopolític no és de cap manera un accident històric: respon a una lògica imperial força evident. Des de la caiguda de la Unió Soviètica el 1991, Rússia ha vist reduïda la seva influència política en els afers globals. L’emergència de potències com la Xina ha reconfigurat l’ordre mundial. Finalment, per causa d’aquesta pèrdua de poder en el tauler polític mundial, el Kremlin ha optat per reconstruir una esfera d’influència pròpia a través de la força.
No és pas trivial aventurar-se a afirmar que Putin ha apel·lat reiteradament a un passat gloriós, tant el tsarista com el soviètic, a fi de legitimar la idea d’una «Rússia històrica» que inclouria el territori ucraïnès, i no només el Donbass. Però hi ha més raons de pes darrere del relat identitari: hi ha uns interessos materials molt concrets que segueixen una lògica de caire extractivista.
Ucraïna no és només un territori simbòlic dins l’imaginari imperial rus: és també un territori clau en l’economia del segle XXI. El país concentra una part significativa de les reserves europees de titani, fonamental per a la indústria aeroespacial i militar, així com jaciments potencials de liti i altres minerals crítics indispensables per a bateries i tecnologies vinculades a la transició energètica. A això cal sumar-hi el seu paper històric com a graner d’Europa i corredor estratègic de rutes energètiques.
En un escenari global marcat per la competència pels recursos i per la reindustrialització verda, el control territorial deixa de ser només una qüestió merament identitària, i esdevé una via per assegurar tant el poder econòmic com la capacitat d’influència en l’ordre internacional emergent.
Aquesta mateixa dinàmica, la del capitalisme extractivista, és la que ha provocat la devastació total de ciutats com Mariúpol i massacres com la de Butxa en aquests darrers anys, com també nombrosos bombardejos a infraestructures energètiques. D’altra banda, la guerra ha esdevingut una guerra de desgast, amb línies del front relativament estables però amb una intensitat tecnològica i armamentística creixent. Amb tot això, considero vital mencionar i, si més no, dedicar unes línies al rearmament accelerat que està vivint el nostre continent.
Des de l’exacerbació de la guerra a Ucraïna, s’ha reconfigurat la relació entre Europa i els Estats Units. Tot i l’assistència militar i el suport militar inicial de Washington a Kíiv, cal afirmar que Europa es troba més sola que mai davant la defensa d’Ucraïna.
En aquest sentit, des de 2022, diversos Estats membres de la Unió Europea han anunciat increments sostinguts de la despesa militar, amb l’objectiu d’assolir o superar el llindar del 2% del PIB fixat per l’OTAN. Alemanya, per exemple, va aprovar un fons extraordinari de 100.000 milions d’euros per modernitzar les seves forces armades, un gir històric en la seva política de defensa. Tanmateix, una part significativa d’aquest rearmament s’ha traduït en la compra d’equipament nord-americà, especialment sistemes aeris i tecnologia militar avançada.
La paradoxa és, a parer meu, força evident: mentre Europa proclama la necessitat d’una autonomia estratègica, consolida alhora una dependència industrial i tecnològica que reforça el lideratge dels Estats Units dins l’aliança atlàntica.
Altrament, des d’una òptica internacionalista i d’esquerres, cal sostenir dues idees alhora: la condemna sense matisos de la invasió russa i, al mateix temps, defugir d’una resposta que passi per una escalada militar permanent o per convertir Europa en un continent i una força acrítica subordinada a l’estratègia nord-americana. Així doncs, cal recordar que la pau no es construeix sobre blocs armats fins a les dents, sinó sobre diplomàcia, multilateralisme i sobirania popular.
I aquí arribem a una de les grans contradiccions de les autoritats europees. Mentre els líders europeus proclamen, amb raó, la necessitat de defensar la sobirania d’Ucraïna davant l’agressió i l’ocupació russes, una part significativa d’aquests mateixos actors polítics no han mostrat una contundència equiparable davant la devastació sistemàtica i el genocidi a Gaza. Si la Federació Russa ha estat objecte de sancions econòmiques massives (independentment del debat que es pugui produir entorn de la utilitat d’aquestes), l’aïllament diplomàtic i un suport militar sostingut a la part agredida, no s’ha produït una resposta homologable quan les vulneracions del dret internacional provenen d’altres aliats estratègics.
En altres paraules: les mesures coercitives que es van aplicar amb rapidesa contra Rússia, des de l’exclusió parcial del sistema financer internacional fins a l’embargament tecnològic i energètic, no han estat plantejades amb la mateixa determinació en relació amb l’Estat d’Israel davant la destrucció i el genocidi perpetrat a Palestina. La denúncia d’aquesta doble vara de mesurar no cerca de cap manera invalidar o deixar de banda la solidaritat tan necessària envers el poble ucraïnès, sinó que posa de manifest la manca de credibilitat d’un discurs europeu que es presenta com a defensor universal del dret internacional només quan s’alinea amb els interessos econòmics, militars i estratègics de la Unió, a costa de la seva integritat moral. Un altre exemple d’aquesta hipocresia moral és el que es va poder presenciar a la manifestació del 22 de febrer a Barcelona pel quart aniversari de la invasió a gran escala d’Ucraïna: no va passar gens desapercebuda la presència de banderes israelianes. La imatge, si la podeu imaginar mentre llegiu aquest article, és força simbòlica: es pot defensar la llibertat d’un poble mentre s’ignora o es justifica l’opressió d’un altre? Es pot denunciar una ocupació en el nostre continent mentre es tolera que, en un territori assedegat i devastat amb el qual compartim la mar Mediterrània, milers de famílies siguin esborrades del mapa sota tones de runa?
Quants nens i nenes morts calen perquè la indignació sigui realment universal? Quants cossos coberts de pols necessiten ser documentats, quants vídeos de tirotejos contra persones que ho han perdut tot a les cues de la fam cal que mirem per adonar-nos de les nostres contradiccions morals? A Gaza, desenes de milers de persones han estat assassinades, i una proporció esfereïdora són infants que haurien d’estar jugant amb els seus amics. Les dades sobre la destrucció massiva i el genocidi no són pas abstractes: són nombroses escoles convertides en cràters, patis convertits en camps de refugiats, i nadons morint per desnutrició mentre les cues per un sac de farina s’allarguen durant hores sota el sol i sota el foc.
Es pot parlar de dret internacional mentre s’imposa un setge que condemna una població sencera a la fam? Es pot exigir sancions immediates, embargaments massius i aïllament diplomàtic contra Rússia però descartar mesures equiparables quan les bombes cauen sobre camps de refugiats i blocs d’habitatges densament poblats? Es pot invocar la protecció de civils a Kíiv i acceptar com a «dany col·lateral» la destrucció sistemàtica de barris sencers a Gaza?
No es tracta de competir en dolor; ans al contrari, es tracta de no jerarquitzar la vida humana. Si la mort d’un nen ucraïnès ens revolta, i ens ha de revoltar, la mort d’un nen palestí també ha de sacsejar consciències amb la mateixa força. Si una ocupació és inadmissible a Europa, també ho és fora d’Europa. Si el bombardeig indiscriminat és un crim quan el comet Rússia, també ho és quan el comet qualsevol altre Estat.
Quan la defensa dels drets humans depèn de qui sigui l’agressor, el principi deixa de ser ètic i esdevé plenament polític i instrumental, amb una supeditació als interessos particulars. Aleshores, la paraula ‘llibertat’ deixa de ser un terme universal per convertir-se en selectiu. I això no és només una simple contradicció política: és una fallida moral, i és l’enterrament dels valors ètics sota la runa de Gaza.
Si alguna cosa hauríem d’aprendre en aquest quart aniversari de la invasió russa a Ucraïna és que la pau no és només absència de guerra. És justícia social amb una mirada internacionalista. És coherència moral i política. És la defensa incondicional, sense dobles estàndards, del dret dels pobles a decidir el seu futur sense ingerències externes. Només així podrem avançar cap a un món de pobles veritablement lliures i sobirans.
Marc Segura, fa Estudis d’Anglès i de Clàssiques a la Universitat Autònoma de Barcelona i és responsable d’Internacionalisme de Joves Ecosocialistes.
