El “Sant Grial” que regeix èticament les nostres societats és la Declaració Universal dels Drets Humans. En aquest document (ratificat el 1948) s’hi recullen els drets bàsics que tota persona posseeix pel simple fet de ser. Alguns dels seus articles asseguren que totes les persones han de tenir una vida digna (Article 1), el dret a la Llibertat (Article 2), el dret a casar-se i a formar un nucli familiar (Article 16), etc. Tanmateix, avui en dia s’aprecia la nula aplicació d’aquest document tant en Estats “democràtics” com en nacions amb règims antidemocràtics, quedant desprotegits els grups socials més marginals (persones racialitzades, persones del col·lectiu LGTBI+, persones amb discapacitat, etc).
El cas de les integrants del col·lectiu LGTBI+ és desolador, doncs l’aplicació i reconeixement d’aquests drets ha estat nula en gran part de les nacions del món fins fa molt poc anys, i encara hi ha un gran camí per endavant per arribar al punt en el que totes les lletres del col·lectiu puguin viure una vida digna i plena.
Si tornem a la famosa Declaració Universal dels Drets Humans, podem comprovar que el primer article no s’aplica a la majoria de persones del col·lectiu, però, especialment, a les persones dissidents amb el seu gènere (i l’expressió d’aquest), és a dir, les persones trans i no binaries. Pocs son els Estats que veritablement protegeixen legal i jurídicament les seves vides. A Espanya hem esperat molt de temps per l’aprovació de la Llei Trans. Aquesta llei, tot i que incomplerta i prematura, permetrà saldar part del deute històric que tenim amb les persones trans al permetre un dret bàsic: l’autodeterminació de gènere. La llei permet, a més, la despatologització de les persones trans, facilitant una transició al gust d’elles i no de doctors (la hormonació durant dos anys deixa de ser obligatòria). Però tot té un aspecte negatiu; les infàncies i persones migrades trans amb prou feines veuen reconeguts els seus drets, i el mateix succeeix amb les persones no binàries.
La continua negació del reconeixement de drets bàsics fomenta que les persones LGTBI+ facin processos migratoris, comunament coneguts com el “sexili”. El sexili no es dona únicament en un pla nacional, sinó també a nivell internacional. La necessitat d’una vida millor porta a moltes persones a iniciar aquests processos en els que es desplacen des dels racons més inòspits i hostils fins a d’altres més oberts i progressistes. En aquest aspecte, Espanya s’ha convertit en un far d’esperança al que hi arriben migrants de moltes parts del món, però especialment de la nostra fraternal Amèrica Llatina. A nivell nacional, el sexili es produeix des de les zones rurals cap a le àrees més urbanes i cosmopolites (com poden ser Barcelona, Madrid, València, etc) i respon a un factor tant cultural com econòmic. En el pla internacional, l’Unió Europea també juga un paper fonamental en aquests processos migratoris. El Parlament Europeu s’ha posicionat en reiterades ocasions a favor del col·lectiu i, exceptuant comptades excepcions (Hongria i Polònia), la majoria dels països es presenten davant la Comunitat Internacional com clars aliats on poder refugiar-se.
El sexili, igual que les dificultats que pateixen les persones trans per accedir a llocs de feina (ronden el 80% d’atur segons xifres d’UGT), o la carència d’un entorn familiar en el que recolzar-se, empeny a les persones del col·lectiu a una vida que, ja d’entrada, es suposa més precària i dificultosa.
Hem d’avançar cap a un futur on, començant des de les polítiques municipalistes, fins a una política nacional i internacional, hi hagi un ferm compromís amb els drets de les persones LGTBI+. Fomentant que la base desigual i l’exclusió pràcticament sistèmiques puguin ser reduïdes o, fins i tot, erradicades en la seva major part.
Redactor: Saúl González
