En Joan Saura és una de les figures clau de les esquerres catalanes de l’època democràtica. Regidor a l’ajuntament de l’Hospitalet, diputat al Parlament, diputat al Congrés i dirigent tant del Partit Socialista Unificat de Catalunya com d’Iniciativa per Catalunya Verds, actualment és president d’honor d’Esquerra Verda. De la trajectòria política de Joan Saura destaca el seu rol durant els Tripartits d’esquerres que es formen a Catalunya després del Pacte del Tinell l’any 2003 fins el 2010.
Conversem amb ell sobre el Tripartit al seu pis de Barcelona, on viu amb la seva companya, la també política Imma Mayol, tinenta d’alcade de l’Ajuntament de Barcelona 1999-2011.
Què representen el Tripartit i el Pacte del Tinell en la història política de Catalunya?
És molt important, vam obrir una nova etapa catalanista i d’esquerres en la historia del nostre autogovern. Després de 23 anys de governs presidits per Jordi Pujol, semblava que Catalunya era de Pujol i de Convergència. El Pacte del Tinell significa, d’una banda, l’agrupació, l’acord de les esquerres i del centre-esquerra per governar i, per l’altre, per canviar les polítiques del govern de Catalunya. Vam guanyar, teniem el suport de la majoria de la gent. Aquesta és una qüestió. D’altra banda és el seu bagatge, les seves politiques concretes. Vam fer lleis molt importants com la Llei de barris, i canvis molt profunds com els que vaig dur a terme a la Conselleria d’Interior.
La meva principal crítica dels governs del Tripartit és que hi havia moltes polítiques però en canvi va mancar una política global. La manca d’un relat compartit va ser un error fonamental. Potser no ens haguéssim posat d’acord, però és evident que va faltar relat estratègic i tàctic. Faltava un discurs que plantejés què voliem fer de Catalunya. En lloc d’això, ens centrem en les politiques concretes. Totes elles importantíssimes i moltes estan per fer, però no hi ha una explicació prèvia de per què ens trobem aquí i per què hem d’avançar. Les picabaralles entre CiU i ERC tampoc van ajudar massa, especialment en la iniciativa potser més important del govern presidit per Pasqual Maragall: la reforma del Estatut de Catalunya.
Com era la Catalunya del 2003? Ha canviat molt des de llavors?
Home, ha canviat molt amb coses a pitjor i coses a millor. Amb el Tripartit es van fer moltes coses que no es reconeixen. L’altre dia en l’acte de la Fundació Catalunya Europa, van sortir 8 persones a parlar de les coses que s’havien fet.
La Catalunya de 2003 era una Catalunya amb moltes desigualtats socials, amb greus problemes territorials. Un pais mal governat. Amb un lider, Jordi Pujol, que ja havia donat tot lo que podia donar. Una Catalunya apropiada per unes classes parasitàries i extractives que, alhora que havien construit l’autogovern recuperat, l’havien ocupat. Un país amb problemes no resolts, amb reptes no assolits i amb incerteses. Deien que allò no només era seu sinó que et deien que era ser català o catalana. La dona del president, Marta Ferrusola, va arribar a dir que els havíem robat el Govern. Clar, això ens va col·locar en una situació difícil.
El pujolisme va tenir durant 23 anys una concepció de Catalunya molt tancada, molt de mirar-se el melic. Encara que aparentment en Pujol era un home molt europeïsta, a la pràctica, la manera en que construïa Catalunya, era només amb els costums, les cultures d’una determinada Catalunya. Pel nou govern, la identitat es construïa de forma multicultural, amb interacció amb l’exterior, rebent el que venia de fora. En canvi el Pujol, quan construïa Catalunya, ho feia des d’aquesta concepció més petita, més tancada, més arrelada exclusivament a la tradició, a un determinat tipus de tradició, que no incloïa a tothom. Ni a tota la gent, ni a tota la gent que havia arribat de fora de Catalunya.
Els governs de coalició son avui en dia més comuns. Els hem vist a la Generalitat (2015-2022), a la resta de Comunitats Autònomes i a Espanya amb el govern progressista. Va ser difícil, en aquell moment, posar-vos d’acord les esquerres catalanes i construir el Pacte del Tinell?
Va costar poc perquè en aquells moments semblava que el que era natural era que les esquerres governessin. El Pujol estava malament i, per tant, va costar poc. Després tothom va fer una interpretació, especialment els d’Esquerra, partidista. Però inicialment va anar bé.
La gestió del primer tripartit no va ser senzilla. Pasqual Maragall era un líder reconegut, amb molt de prestigi i capaç d’inventar-se veritables genialitats. Però la gestió del dia a dia no era el seu fort. D’altra banda el president Zapatero posava masses cops obstacles i això complicava les coses. El que va acabar passant es que jo despatxava directament amb la vicepresidenta Maria Teresa Fernández de la Vega, de la mateixa manera que altres consellers ho feien amb els seus homòlegs de Madrid.
A més, el govern, a pocs dies d’haver-se constituït, va partir una greu crisi arrel de la entrevista del vicepresident Josep Lluís Carod-Rovira amb membres d’ETA a Perpinyà. Això va ser brutal. El govern feia un mes que s’havia constituït. Ho recordo com si fos ara. Jo era aquí, a casa, rebo una trucada, l’agafo, i sento: ¨hola soc el Josep Lluís, necessito paralar amb tu demà a les vuit del matí¨. No em trucava quasi mai. L’endemà al matí ja s’havia publicat que el Carod s’ha vist amb la gent de ETA obrin-se una crisi que quasi porta al trencament del Govern. A més, hi va anar sent President accidental: estava substituint al Maragall que estava de viatge.
Cada dilluns dinàvem en Maragall, en Carod, l’Ernest Maragall, que era Secretari del Govern, el Quim Nadal, i jo, si no me’n recordo malament. En el dinar d’aquell dilluns vàrem parlar del que va passar a Perpinyà. En un primer moment, en Maragall no li donava importància, però després de parlar amb en Zapatero, va dir que volia cessar a en Carod. Raonable per la seva banda. El repte era com sortia del Govern el seu vicepresident i líder d’ERC, Josep Lluís Carod-Rovira. Jo crec que vaig jugar un paper important per a que no es trenqués la coalició de govern. Finalment, es va decidir substituir en Carod pel Bargalló.
Quins eren els pilars programàtics que fonamentaven aquell acord de govern catalanista i d’esquerres?
L’acord tenia la firma dels tres partits i estava organitzat en quatre eixos. Primer, més i millor autogovern i més qualitat democràtica. Segon, impuls econòmic per Catalunya. Tercer, una nació socialment avançada. I quatre, una nova política territorial i ambiental. Aquests eren els quatre grans temes, però, insisteixo, no hi havia un discurs general que ho lligués tot.
Després està el tema de l’Estatut, una qüestió central pel Govern i que implicava al Gobierno i la política Estatal. El procés de reforma del Estatut va estar molt condicionat des del seu primer moment per els problemes entre ERC i CiU i per les reticències del PSOE. Els principals responsables de la ofensiva anti-reforma del Estatut son la gent del Partit Popular. Però la veritat és que ni els dirigents del PSOE ni cap ministre, a excepció del José Montilla, van defensar l’Estatut. Jo crec que s’han demanat poques responsabilitats. El Zapatero va dir allò de que es comprometia a aprovar l’Estatut d’acord amb el que havíem aprovat aquí a Catalunya, però no només no va anar així, sinó que els que van parlar ho van fer en contra de l’Estatut.
El Zapatero s’havia compromès amb mi, que era qui pilotava l’Estatut, a no pactar amb Mas i Convergència fins que el Tripartit tanqués l’Estatut. Quan pràcticament estava, un dia que estava amb l’Imma a Sitges vaig rebre una trucada de Zapatero de matinada. Em va dir que havia arribat a un acord amb en Mas. Hagués estat un motiu per partir peres, com va acabar fent ERC. Però no es podia tirar per la borda tot el que s’havia fet. Al dia següent me’n vaig anar a Madrid a veure en Zapatero per tancar el que s’havia de tancar de l’Estatut. Finalment vam acabar donant suport nosaltres, els socialistes i Convergència. Esquerra en canvi no. El Mas li va demanar al Zapatero el seu compromís de que si era la llista més votada el deixaria governar i a canvi votava l’Estatut. Els socialistes no van complir. El 2006 el Mas queda com a primera força però és investit president de la Generalitat José Montilla.
A part d’aquestes dificultats que assenyales, amb quines oposicions va topar el Tripartit? Ja sigui políticament, mediàticament…
Moltes i no van ser petites, especialment dels sectors lligats política, económica i mediaticament a CiU. No és cert que hi hagués una greu hostilitat per part dels representants de l’economia real. La veritat és que eren anys de forts creixements econòmics, els pressupostos públics creixien, lo que permet al govern intervenir positivament. Amb la crisi financera del 2008 s’acaben els creixements pressupostaris, lo qual impacta de ple al segon govern del Tripartit, presidit per Montilla.
A lo llarg de quasi un quart de segle, Pujol i Convergència construeixen un entramat social, cultural, econòmic i mediàtic molt potent i que, des del minut u, es va manifestar molt hostil al Tripartit. No només els havíem tret fora de casa seva, la Generalitat, no només erem uns okupes, sino que també es va posar punt final al clientelisme quan no corrupció convergent.
Cal recordar que canvien els protagonistes del govern. Junt amb els socialistes, s’hi sumen ERC i ICV, que generen més alarmes, i més gestionant arees de govern molt importants. Canvien les politiques, les prioritats pressupostaries. I canvien els subjecte a qui es prioritza en l’acció de govern: les classes populars.
Se sol reivindicat el Tripartit com un moment de gran ambició i innovació en les polítiques públiques. Quines en destacaries? Diries que encara n’hi ha que segueixin vigents o que siguin necessàries?
En citaré dos del primer Tripartit, l’etapa Maragall: La Llei de Barris, per mi una llei importantíssima. Era un plantejament urbanísitc però també social. Després l’Estatut va ser una altra gran política.
Però permet-me que parli d’algunes de les politiques que van liderar els consellers d’Iniciativa Verds al govern. No és per ser chauviniste, però nosaltres vam impulsar moltes coses. La Llei d’Habitatge o la nova cultura de l’aigua, que va ser la primera vegada que hi va haver un disseny integral que calia fer en polítiques d’aigua a Catalunya. Hi va haver un debat molt important entre el que era el transvasament de l’Ebre i el que era construir una política d’aigua basada en l’aprofitament dels recursos a prop de la gent. Després la instalació de desaladores per fer front a les emergències com la sequera que ara patim. Totes elles son les polítiques que han permès que la sequera actual trigués un any en ser un problema gruixut. Tot plegat son polítiques de l’època del Tripartit.
Altres politiques de les que estic molt orgullós son la Llei de Serveis Socials i l’aplicació de la dependència. S’havia aprovat la Llei de la Dependència a l’Estat i aquí va ser quan es va començar a desplegar amb intensitat. El reforçament de l’educació amb la contractació de mestres, que feia molts anys que no hi havia. Després es van fer grans pactes nacionals. Es van fer Pactes per la Industrialització, un pacte amb sindicats i patronal. Es va fer un Pacte per l’Educació tot i que després amb la Llei d’Educació no vam estar d’acord perquè, després d’haver parlat amb el bisbe i l’arquebisbe, en Duran els va fer canviar d’opinió. El pacte cultural amb el sector també va ser una cosa significativa.
Una de les qüestions més es recorda és la decisió d’Iniciativa d’assumir la cartera d’Interior l’any 2006. Quins van ser els motius que us van portar a prendre aquesta decisió?
Sempre ens hem reivindicat com un partit de lluita i de govern. Quan un afirma que és un partit de govern ha de ser capaç de gestionar-ho tot, no tan sols les matèries en les que estem més còmodes o ens sentim més segurs. En agafar la conselleria d’Interior vaig cometre dos errors: el primer que el president d’ICV fos alhora el conseller d’Interior; el segon agafar la Conselleria d’Interior en contra de la opinió majoritària de la nostra gent. Segurament hi havia algo supèrbia de quan em vaig creure que jo podia amb tot, liderar el partit i fer de conseller. I algo de despotisme il·lustrat, quan vam prendre una decisió ignorant la voluntat de la gent. Soc conscient de que portar Interior va tensionar molt al partit i especialment a Joves d’Esquerra Verda, però sempre vaig sentir el seu escalf i sempre van actuar, més enllà de la crítica, responsablement.
De les polítiques d’Interior, jo crec que el símbol de posar càmeres a les comissaries va ser molt important perquè això és una cosa que mai més s’ha pogut tornar a revertir. Els Mossos però, es van rebel·lar d’una forma molt corporativista. El fet de tenir les càmeres a la comissaria era protecció pels detinguts però també pels Mossos. Quan s’els acusaven de tortures ells podien demostrar que no havien torturat a ningú.
Els 80 km per hora a les rondes, també va ser molt important. És la primera vegada que es planteja una política en funció del canvi climàtic i posant la seguretat per sobre de la velocitat dels cotxes. En aquests moments no ho discuteix ningú però llavors va ser una guerra. Semblava que anàvem a paralitzar el país, a putejar la gent; va ser un drama. I en canvi ara ningú ho discuteix. És com lo de les càmeres.
Ara hi ha l’opinió d’alguns sectors que s’està arraconant al cotxe. Això es podria relacionar amb el canvi de posicions del govern Collboni a Barcelona. Coses tan importants com la de les superilles o com la de la connexió del tramvia, que són coses que venen de molt lluny, de l’època del Tripartit, i ara es qüestionen. És tracta de creure en el poder del cotxe i no afavorir la mobilitat sostenible i la qualitat de vida de la gent.
Has mencionat l’Estatut i les tensions que va generar. Podries aprofundir en aquesta qüestió? Se sol dir que la sentència de l’Estatut és el que provoca l’inici del Procés. Hi estas d’acord?
Es va formar una comissió no formal de vuit o deu persones que discutien temes i el resultat l’enviaven a la Comissió del Parlament. Però en el procés de redacció van apareixer algunes qüestions no del tot constitucionals a causa de la competència entre Esquerra i Convergència. A part, l’Estatut mostra les diferències entre les esquerres d’Espanya i Catalunya. Ho vam veure en aquell momento quan en Guerra va dir allò de “hemos cepillado el Estatut”. En Guerra, el Ibarra, el Leguina… argumentàven en contra i Catalunya es va trovar sola defensant un Estatut que van copiar ràpidament tots. Especialment a Andalusia i al País Valencià, que van acabar tenint el que tenia Catalunya i una mica més.
El mateix Montilla va dir quan va veure la sentència del Constitucional que l’Estatut estava tocat de mort. La sentència va donar ales a l’independentisme. Si no hagués passat això… Pensa que un dels dies més feliços va ser quan es va aprovar l’Estatut en el Parlament. Va ser un moment molt eufòric per la nostra gent, equivalent a quan es va constituir el Tripartit. L’Estatut, a banda de més autogovern i d’estirar la Constitució fins al límit en qüestions competencials, el que feia era que introduïa conceptes que quan s’havia fet el primer Estatut no estaven sobre la taula. Temes com la immigració o com qüestions ambientals o el feminisme… Es va introduir el llenguatge d’homes i dones. I s’incorpora un article que donava peu a fer polítiques feministes.
Entre les opcions sobre la taula per tancar la crisi política catalana hi ha la proposta de reformar l’Estatut o, fins i tot, de fer-ne un de nou. Com valores aquestes opcions?
A mi, el que genera més preocupació és el tema de l’amnistia. Està suposant que una part de l’Estat està en contra de l’amnistia i de Catalunya i em fa por que es produeixi una confrontació entre Catalunya i l’Estat a partir d’aquí. Sobre un nou Estatut o no, el que m’interessa és que aquest procés no només serveixi per a la relació amb Catalunya sinó que serveixi perquè no es trenqui més el lligament entre l’Estat i Catalunya. Per això, crec que la proposta que tinguin els Comuns i el nostre espai ha de ser una proposta que eludeixi la confrontació amb l’Estat.
Fa 20 anys del Tripartit, 20 anys del Pacte del Tinell i 20 anys de la formació del Govern. Quin és el balanç i el llegat del Govern d’Entesa?
El balanç és positiu perquè es van fer moltes polítiques, moltes de les quals eren revolucionàries. Com les que hem dit abans de l’àmbit d’Interior, que son coherents amb el pensament de drets i llibertats. El negatiu? Que ens va mancar relat.
Però el gran llegat del Tinell va ser… No sé com dir-ho… Va ser la il·lusió, l’esperança que es va transmetre a la gent. I aquest és el llegat. Avui a Catalunya hem de fer que la majoria social d’esquerres torni a tenir el govern de Catalunya. Aquest és el gran llegat del Tripartit. La il·lusió, l’esperança. Aquell dia va ser… Va ser fantàstic.
Barcelona, 17 de desembre de 2023
Oriol Muñoz, director
