Una de cada tres dones cis avortarà voluntàriament almenys un cop a la vida. Els obstacles i dificultats amb les que hauran de lidiar per poder dur a terme aquesta pràctica dependrà del seu estatus econòmic, la xarxa personal i/o comunitària que tingui o el lloc on visqui, entre d’altres.
Els drets no només s’han de tenir formalment, sinó que se n’ha de poder gaudir amb garanties pràctiques. A Catalunya es pot avortar legalment i gratuïtament des de l’aprovació de la llei orgànica del 2010. Tanmateix, no sempre es pot fer amb el mètode que escull la dona (farmacològic o quirúrgic), ni en qualsevol centre. Teòricament, les dones visquem on visquem hem de poder exercir amb equitat territorial el nostre dret a escollir el mètode farmacològic o quirúrgic en la interrupció voluntària de l’embaràs (IVE).
Segons dades del propi Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, la demarcació de Lleida és on es practiquen menys avortaments, el 4,3% sobre el total de Catalunya; i a la Regió Sanitària de l’Alt Pirineu la dada encara és més escandalosa, el 0,6%. I això no és casualitat. La realitat és que fins fa tot just un any (març del 2023) l’Hospital Comarcal del Pallars no practicava l’avortament quirúrgic. Pel que fa a les comarques lleidatanes no hi havia un centre acreditat per a fer avortaments quirúrgics i això implicava necessàriament un desplaçament de les dones que volien interrompre el seu embaràs. Des del 4 d’octubre de l’any passat les dones de Ponent poden avortar a l’Hospital Minova Aliança de Lleida (clínica privada).
Segurament us preguntareu per què el govern “republicà més d’esquerres” que ha tingut Catalunya (i fins aquí la ironia) no és capaç de garantir la interrupció voluntària de l’embaràs ja sigui farmacològic o quirúrgic de forma pública. Doncs aquí entra la mare dels ous (patriarcals): l’objecció de consciència, i un xic d’hipocresia també, m’explico.
La Llei orgànica 1/2023, de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs, diu que “l’objecció de consciència és un exercici individual del personal”, i especifica que els hospitals no poden ser objectors de consciència. El preàmbul apunta que “els estats continuen tenint l’obligació de vetllar perquè l’objecció de consciència sigui una pràctica personal, i no institucional”. L’article 19 bis.1 especifica que “és una decisió sempre individual del personal sanitari implicat directament en la realització de la interrupció voluntària de l’embaràs, que s’ha de manifestar amb antelació i per escrit”.
Doncs bé, a la demarcació de Lleida el percentatge de professionals objectors de consciència representa el 67%. L’objecció de centres, com ja hem vist, no està reconeguda per llei i, tot i això, el departament de Salut està finançant centres que la practiquen, molts d’ells dirigits per patronats amb presència de l’església.
És intolerable que en una situació de confrontació de drets sempre acabem perdent les dones. És intolerable que no es puguin garantir els drets que venen reconeguts jurídicament perquè en un servei públic, la moral prima a la garantia de drets. Hi ha drets de primera i de segona. La solució? O contractar més professionals no objectors o garantir que en un radi de menys de 50km hi ha centres que practiquen l’avortament tan quirúrgicament com farmacològicament.
No hi ha igualat ni equitat territorial possible si les dones no podem exercir el control sobre els nostres cossos o la nostra capacitat reproductiva en llibertat, al nostre territori i amb garantia de servei públic. El moviment feminista ha estat el màxim facilitador i garant del dret a l’avortament. La campanya pel dret a l’avortament aquí a Catalunya va començar l’any 1976 liderada pel moviment feminista. Des d’aleshores s’ha aconseguit la llibertat de les dones empresonades per haver avortat i la de les professionals per haver realitzat aquesta pràctica, així com la despenalització dels anticonceptius l’any 1978.
Encara ens queda un llarg camí de victòries per conquerir. Una de les més urgents passa per trencar amb l’estigma que suposa tant avortar com practicar un avortament: no és el mateix una operació de cor que una interrupció de l’embaràs, de la mateixa forma que el prestigi mèdic no es reconeix de forma similar a qui és cardiòleg/a que a qui és ginecòleg/a. Els condicionaments morals i religiosos marquen qui, com, on i per què les dones avortem i sobretot, ho fa incidint en la culpa i la responsabilitat. Defensem els nostres cossos lliures d’estigmes, vergonyes i pors per viure de forma plena, autònoma i independent.
Elena Ferre Toldrà. Jurista i agent d’igualtat. Cap de llista de Comuns-Sumar per Lleida
