Les persones tendim a oblidar la nostra pròpia vulnerabilitat quan ens fem grans (o creiem que ens hem fet grans). Oblidem ràpidament la nostra infantesa on depeníem de la protecció dels adults del nostre voltant: pares, tutors, educadors… Recordem aquesta vulnerabilitat quan arriba l’envelliment i el cos, i moltes vegades la ment, comença a patir, i a poc a poc anem tornant a la dependència que teníem en un principi. Però també recordem la nostra vulnerabilitat quan arriba la malaltia, tal com ens va recordar la pandèmia de la Covid-19 en el seu moment. Els éssers humans som vulnerables i, com a tal, depenem sempre els uns dels altres.
Dit això, i com ja he esmentat, existeixen situacions d’especial vulnerabilitat i dependència, i en aquests moments és quan ens fem conscients de la gran importància de la cura. Tenim un ampli sector de la societat que es dedica a tenir cura de les persones vulnerables, les persones que necessiten que els ajudin, que els donin suport per a continuar endavant i, a continuació, m’agradaria centrar-me en dos grans sectors en concret: els educadors i els professionals sanitaris.
El sector de l’educació es veu sempre afectat per uns salaris que menystenen el valor i l’esforç que comporta la feina que duen a terme cada dia. No només estan formant i cuidant les generacions del futur, en una societat envellida on sembla que ho tinguin tot en la seva contra, sinó que a més tenen unes jornades laborals les quals en cap cas acaben en el moment en què sonen els timbres a les 17h de la tarda. Com a filla de mestra, he vist durant molts anys com ma mare es passa hores corregint exàmens, preparant classes, fitxes, jocs… i com cada dia arriba a casa exhausta i sense energies ni temps per a fer res més que no sigui continuar fent feina. He vist moltes vegades comentaris sobre les vacances d’estiu dels mestres, però us asseguro que no compensen els llargs mesos de desgast constant.
També hauríem de parar i pensar en totes aquelles persones que, de manera normalment altruista, es dediquen a l’educació en el lleure perquè, a banda de ser un “pàrquing” infantil com alguns ho consideren, dediquen hores, esforç i il·lusió a educar als infants i joves en valors i habilitats que els permetrà ser millor adults i ciutadans del futur.
El sector de la sanitat, per altra banda, no es troba en millor condició que el de l’educació. Crec que, després de les recents vagues del sector d’infermeria i les cures, ja ens han intentat mostrar les condicions precàries en les quals els professionals sanitaris han de treballar. Semblava fa 4 anys que, després de la pandèmia, entendríem i valoraríem la importància que té mantenir un sistema sanitari fort i sa, però és una altra cosa que tendim a oblidar perquè, altre cop, oblidem la nostra vulnerabilitat fins que se’ns planta just al davant.
No podem ignorar tampoc que gran part dels serveis de cures a peu de carrer els porten a terme majoritàriament dones, migrants, sense contracte ni protecció social, sense un salari digne, que es veuen obligades a treballar en jornades incompatibles amb una bona qualitat de vida. No podem oblidar a totes aquestes dones que treballen per cuidar els vulnerables, però que elles mateixes es troben en una situació especialment vulnerable també.
No és difícil veure que totes aquestes feines, la feina de la cura, s’ha vist i es continua veient com a tradicionalment femenina, però, com ens diu Joan Tronto, hem de procurar que la cura no es presenti com una ètica femenina sinó com una ètica democràtica. La cura ens demostra que som éssers socials, vulnerables i dependents, contràriament a la idea que ens intenta inculcar el neoliberalisme, i serà gràcies a una política de la cura que podrem aconseguir una societat més democràtica, més equitativa i lliure.
Si tots som capaços de reconèixer el paper central i imperatiu que tenen totes aquestes persones que es dediquen a la cura, hauríem de ser capaços de veure la rellevància que té en la nostra societat donar suport a aquests col·lectius. Com diu Carol Gilligan, hem de tenir cura dels que cuiden perquè són aquestes les persones que s’ocupen de mantenir-nos ferms a tots. Això ens demostra que necessitem una educació i una salut pública de qualitat, que procuri que els cuidadors del nostre país tinguin els recursos necessaris per a dur a terme la seva feina en condicions i que assegurin el dret de tots aquests professionals a tenir una vida digna i de qualitat. Una educació i salut públiques que permeti reduir les diferències socials, que cuidi com toca de les persones en situacions d’especial vulnerabilitat.
Cuidem les mestres, les infermeres, les metgesses, les treballadores, educadores i integradores socials, les auxiliars, les psicòlogues i totes les persones que dediquen la seva vida a cuidar de nosaltres. Cuidem als que ens cuiden per tenir una societat més feminista i democràtica.
Ariadna Naspleda. Estudiant de filosofia, fa les pràctiques al Comité d’Ètica Assistencial del Parc Sanitari de Sant Joan de Déu
