No és l’objectiu d’aquest article analitzar l’amnistia en si mateixa, però sí reflexionar al voltant de les conseqüències que aquesta implica. Penso que som força gent la que ara mateix anem oscil·lant entre dues emocions que en alguns moments es contraposen: la il·lusió i la preocupació. Crec que és un sentiment compartit amb altres persones per les interaccions que he anat mantenint aquests dies, però també extrec aquesta conclusió analitzant el silenci i moderació que predomina entre els sectors progressistes davant les protestes i declaracions incendiàries per part de la dreta mediàtica, política i judicial. L’altre dia veia un “tuit” que defineix com ens sentim moltes persones d’esquerres: mai havíem format part de la majoria pro-governamental “silenciosa”. Es nota la nostra inexperiència en el rol.
Una oportunitat històrica per a seguir avançant des de l’esquerra
Primer de tot, una declaració d’intencions, potser perquè tendeixo a l’optimisme: vull parlar del que m’il·lusiona en primer lloc. Concretament, del que m’il·lusiona més: tornarem a tenir un govern progressista a l’Estat i (almenys de moment) la dreta i l’extrema dreta no estaran al capdavant de l’executiu. Crec que això és una notícia increïble que moltes persones consideràvem impossible fa pocs mesos. Ja imaginàvem a Abascal de vicepresident.
En un context de múltiples crisis globals, que prenen múltiples facetes, com poden ser el genocidi perpetuat per Israel (i la inacció per part d’occident), l’emergència climàtica o la incertesa econòmica, calen polítiques i relats progressistes. Només les polítiques transformadores des de l’esquerra poden aportar seguretat material i vital en aquests moments. Així doncs, mantenir el govern de coalició progressista a l’Estat no és només una finestra d’oportunitat i esperances per a Espanya sinó també per a la resta del món. A més, estic convençut que continuar guanyant drets (materials, socials i civils) és la millor recepta per a combatre els discursos reaccionaris.
Em desperta també il·lusió el nou escenari polític i social que es pot obrir a Catalunya. Penso que estem davant d’un punt d’inflexió en el que s’ha conegut com a “procés” i que no és esbojarrat dir que aquest s’ha acabat, almenys tal com el coneixíem. Junts per Catalunya ha accedit a donar suport a la investidura de Pedro Sánchez i, per tant, veiem com l’ànima “pragmàtica” de la formació ha guanyat aquesta batalla. Ho vam veure en un gest més que simbòlic davant la moció de la CUP al Parlament demanant un nou referèndum unilateral, on tant ERC com Junts es van abstenir. Crec que això és una molt bona notícia. Junts i ERC han sabut acceptar els seus nefastos resultats electorals del 23 de juliol i llegir la realitat social imperant ara a Catalunya: la gent vol un govern progressista i fugir de la confrontació.
En aquest sentit, és també una bona notícia el canvi de posicions dins del PSOE. El veiem proposant i compartint algunes propostes pel que fa a la plurinacionalitat de l’Estat que mai havíem vist. Evidentment, és per una qüestió més aritmètica que de convicció ideològica, però és una oportunitat que s’ha d’aprofitar i, per què no dir-ho, cal reconèixer la valentia dels socialistes aquests dies. D’alguna forma, l’actual composició dels blocs polítics a l’Estat, dificulta molt la situació al PP, que només pot pactar amb VOX.
La capacitat negociadora i d’entendre la plurinacionalitat de l’Estat per part de PSOE i Sumar han aconseguit atraure a totes les forces minoritàries, fet que mostra fins a quin punt la situació actual és inèdita i pot marcar un precedent. Mai un govern a l’Estat havia tingut el suport d’absolutament totes les forces regionals/nacionalistes per a una investidura. Com diu Enric Juliana, “todos dentro”.
Així doncs, el moment actual omple d’esperança a aquelles persones que volem que es continuïn desplegant polítiques socials i alhora es reconegui el caràcter divers i plurinacional de l’Estat.
Quan la qüestió nacional ens pot fer oblidar la mà esquerra
Un cop esmentats alguns factors que evoquen a l’optimisme i a l’esperança, toca destacar els no menors reptes i preocupacions. Curiosament, les qüestions que més em preocupen van completament lligades amb les que més m’il·lusionen. Mostra de la incertesa del moment polític.
Primer de tot, crec que, com a la majoria de les persones progressistes, em preocupa la reacció dels sectors conservadors. Soc plenament conscient que això no ha de ser un aturador per al desenvolupament de polítiques transformadores; la reacció sempre estarà. Però veig algunes imatges aquests dies que em generen molta preocupació. Parlo dels cossos policials, de l’exèrcit i de la judicatura. Però també parlo de moltes persones progressistes d’arreu de l’Estat (també de Catalunya) que estan enfadades i que no entenen el que està passant. I per això, crec que cal fer molta pedagogia i no només fer “memes” de les manifestacions. Molta gent no entén per què el PSOE i, concretament, Pedro Sánchez, ha passat de negar l’amnistia a promoure-la en pocs mesos. I jo crec que les persones favorables a la mesura hem de fer l’exercici d’entendre a les que no ho estan. Per començar, perquè el mateix Sánchez estava en contra fa pocs mesos. Segurament, aquest ha estat un error: la manca d’honestedat dels socialistes. Podrien haver sigut més prudents a l’hora de pronunciar-se sobre la qüestió.
Penso també que no ajuda a calmar la situació les declaracions i el constant “marcar perfil” de Junts per Catalunya. Sabedors que la investidura depèn d’ells, no mostren cap tipus de prudència ni de suavització en el discurs. El gest d’abstenir-se en la moció de la CUP va ser un pas important, però és vital que al llarg de les properes setmanes deixin enrere termes com “els hem doblegat” o “ho tornarem a fer”. Som moltes les persones molestes amb el que el 2017 va implicar. Jo recordo aquells mesos com a grisos i tristos. Les persones no independentistes vam patir-los. Els dirigents del moment, destacant Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, van mentir deliberadament, ens van portar a un abisme i van intoxicar el debat polític. Així doncs, crec que l‘amnistia és una eina fonamental per a iniciar una nova etapa, però em preocupa el relat d’alguns sectors independentistes que la veuen com una legitimació del que van fer. I no ho és.
En aquesta qüestió, hi ha un element que determinarà el pròxim cicle polític: la competició entre JxCat i ERC. Existeix la possibilitat que ambdues forces entrin en un cercle viciós de competició per a augmentar les seves demandes “nacionals”, que pot acabar amb la legislatura en poc temps.
En aquest sentit, em preocupa especialment que aquesta qüestió passi per damunt dels temes socials. Cada dia dedicat a parlar sobre l’amnistia, Catalunya i el procés, és un dia menys parlant d’emergència climàtica, justícia fiscal, antiracisme o feminisme. La teoria de l’agenda política acostuma a concloure que els mitjans de comunicació i els partits polítics poden incorporar al debat públic un determinat nombre de temes. Quan un predomina, la resta es difuminen. Està sent el cas. Només cal veure els tele diaris i les portades dels principals mitjans. Estem vivint un dels novembres més càlids de la història, amb una sequera sense precedents i s’està produint un genocidi a Gaza. Però la qüestió nacional ocupa pràcticament tot l’espai. Aquesta realitat, en certa part, ja convé a aquells sectors que no tenen la intenció d’impulsar polítiques transformadores. Parlo de Junts per Catalunya, però també del Partit Nacionalista Basc. Això, se suma a la realitat aritmètica al Congrés dels Diputats. Hi ha una majoria plurinacional, sí. Però no una majoria progressista. No ens hem d’enganyar. Quan toqui parlar d’habitatge, impostos o política laboral, caldrà pactar amb partits de dretes, com ho són els esmentats JxCat i PNB.
Aquesta situació, en part, interessa al PSOE. A l’anterior legislatura, la correlació de forces va portar els socialistes a acceptar postulats d’esquerres. Però a partir del 23J, la imatge és diferent. Calviño i Marlaska, estaran satisfets. Així doncs, Sumar i Yolanda Díaz al capdavant, hauran de fer molta pressió i marcar perfil per tal d’impulsar polítiques progressistes. Cal evitar el “soroll” intern, però també és necessari tenir clares les batalles que volem lluitar. La correlació de forces és la que és, però els 31 escons de l’esquerra transformadora han de servir per a millorar la vida de la gent treballadora i aconseguir incorporar nous debats a l’agenda política.
Com a resum i conclusió, crec que la meva il·lusió i preocupació, es pot plasmar en tan sols dos punts:
- Tenim govern d’esquerres, però dependrem de la dreta.
- Hi ha una oportunitat històrica per a resoldre el conflicte nacional, però la reacció serà despietada.
Com deia, soc optimista de mena, així que penso que hi ha opcions de continuar impulsant polítiques d’esquerres i aconseguir avançar en la plurinacionalitat de l’Estat. Només sent conscients dels riscos, però, podrem avançar en aquesta línia.
Julià Tudó Cisquella. Politòleg i investigador al grup de recerca Qualitat de la Democràcia de la Universitat de Barcelona. Coordinador de Joves de Barcelona en Comú i militant de Joves Ecosocialistes.
