Per la plena emancipació i la fi de la precarietat juvenil
El darrer 3 d’abril va ser l’aniversari d’una efemèride crucial pel moviment obrer espanyol: van fer 105 anys de la consecució de la jornada de vuit hores a l’Estat espanyol. Aquest avenç social, però, no va caure del cel ni va venir regalat, sinó que va ser fruit d’una conquesta històrica del moviment obrer organitzat que va tenir com a epicentre de la seva lluita la ciutat de Barcelona.
Els i les treballadores catalanes havien aturat la producció durant dos mesos sencers en solidaritat amb els treballadors acomiadats de l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro, la coneguda “Canadenca” per demanar assessorament sindical a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fruit d’aquesta aturada, la producció i el sistema elèctric de la ciutat comtal s’havien vist afectats durant la jornada vaguística, apagant i aturant la ciutat al complet. La jornada no només va conquerir la jornada de vuit hores, sinó que també van assolir demandes com l’alliberament dels presos socials del castell Montjuïc i la readmissió de les vaguistes acomiadades per part de l’empresa.
En un context en què el discurs polític i mediàtic intenta, sistemàticament, esborrar la història de la nostra classe de la memòria col·lectiva és més important que mai mantenir-la viva sent conscients d’on venim per construir els horitzons als quals ens volem dirigir. Durant les darreres dècades del segle XX, especialment a partir del triomf de la contrarevolució neoliberal dels anys vuitanta, l’ultra-individualisme i la insolidaritat militant s’han escampat com a taques d’oli en les ments dels i les treballadores del nostre país. D’aquella pols vénen aquests fangs i, quaranta anys després, des del sindicalisme de classe i les organitzacions progressistes i d’esquerres patim les conseqüències d’aquell fals fi de la història que ens van vendre durant la dècada dels noranta.
La realitat de l’Estat espanyol i, concretament, de Catalunya, aquest 2024 desmenteix justament aquests contes que ens diuen que tots partim des d’un mateix punt de partida i que l’eix de classe ha deixat de tenir un paper cabdal en la vertebració de les discriminacions socials i econòmiques. Amb la pandèmia de la COVID-19 vam ser espectadors de com els grans empresaris es van veure beneficiats de la crisi sanitària, augmentat la riquesa mundial en un 7,8%. Tres anys després, tornàvem a veure com les empreses petrolieres o de supermercats feien créixer els seus marges de beneficis després de la crisi energètica i de preus que va començar a sagnar les nostres butxaques arran l’esclat de la guerra a Ucraïna. Tot i aquest creixement econòmic del capital privat, el nostre poder adquisitiu continua minvant i la bretxa entre rics i pobres es fa cada dia més àmplia. El conflicte de classes, doncs, ha desaparegut? Ja no té sentit parlar de classe treballadora i propietària com feien els nostres avantpassats quan van fundar les Comissions Obreres a Sant Medir fa seixanta anys?
El conflicte entre rics i pobres continua existint i, justament per això, hem de continuar parlant d’ell i recordant a aquells i aquelles que van donar les seves vides per organitzar a la seva classe i construir un món millor, més just i més lliure. Justament per això és important que, com a joves treballadores organitzades, tinguem clara quina és la realitat de la joventut del nostre país per donar respostes que millorin les nostres condicions de treball i de vida i, amb elles, combatre els discursos populistes i d’odi de l’ultra-dreta que es beneficien de la frustració i la desesperança per guanyar adeptes.
La realitat juvenil al nostre país pot semblar devastadora: segons la “Radiografia socioeconómica del estado de la juventud en España: primero la precariedad, ahora la emancipación” que es va publicar des de la Secretaria de Joventut de la Confederació Sindical de les Comissions Obreres (CS.CCOO), l’Estat Espanyol té de les pitjors dades en abandonament escolar, emancipació i condicions de feina juvenils de la Unió Europea. L’abandonament escolar prematur es troba en unes xifres del 13,9%, la taxa d’atur juvenil continua sense haver arribat als nivells pre-crisi del 2008 i la parcialitat involuntària continua sent un dels principals problemes contractuals de les persones joves un cop acaben els seus estudis. A més, els sous de la població menor de 25 anys encara no s’han recuperat de la contracció salarial de 2008. Tot això afecta a la nostra capacitat d’emancipar-nos: l’any 2022, l’edat d’emancipació va augmentar als 30 anys. A Catalunya, vuit de cada deu joves menors de 30 anys viuen a la llar familiar.
Però què és estar emancipat o emancipada? Implica poder viure fora de la llar familiar estrictament? Està emancipat la jove que viu a un pis de lloguer pagat pels seus pares perquè està cursant els seus estudis universitaris fora de la seva província? O el jove que es pot pagar un lloguer a un pis compartit perquè no es pot permetre viure sol? I si aquest jove, tot i poder fer front a les despeses fruit de l’habitatge, ha de demanar ajuda als seus pares per fer front a un inconvenient com la reparació del cotxe? Si es dóna el cas de que aquest jove ha pogut permetre’s un cotxe. Finalment, està realment emancipat el jove que, tot i complir tots els factors anteriors, es priva de drets essencials com l’accés a teràpia, dentista, oculista o a una dieta variada perquè sinó no arriba a final de mes? Hem d’entendre, doncs, l’emancipació juvenil com quelcom global i multicausal i, sobretot, posar en qüestió l’actual concepte d’emancipació per avançar cap un model que l’entengui com la independència econòmica i l’autonomia total de la persona jove de la llar familiar.
Ens diuen que aquesta situació és d’obligat compliment per a tota persona per inserir-se al món laboral, com si constituís una espècie de “mili laboral” que hem de passar abans d’aconseguir els treballs estables i ben pagats que ens van prometre un cop arribéssim a la nostra adultesa. La realitat, però, és que l’ascensor social no és que estigui trencat, és que no mai ha estat encès. L’infant que neix a una llar treballadora, té totes les paperetes de créixer com a jove precari i acabar esdevenint adult pobre. Perquè no ens equivoquem, dir que una persona de 37 anys segueix sent jove perquè encara viu en la precarietat, és afirmar que joventut i precarietat són sinònims. No, som joves precaris i ens convertim en adults precaris. El conte que és la meritocràcia es mostra com un de fantàstic en el moment en què no veiem mai al fill del banquer que s’ha criat a Pedralbes treballant com a reposador al Mercadona. Si és el cas, començarà directament treballant com a cap gràcies als seus estudis d’Administració i Direcció d’Empreses a qualsevol universitat privada i als contactes que va aconseguir treballar durant les seves pràctiques no remunerades al bufet d’advocats del seu oncle.
Recentment, es va publicar com la majoria dels rics de l’Estat espanyol havien aconseguit fer la seva riquesa gràcies al paper de l’herència familiar. És aquest el model d’homes fets a si mateixos que ens vol vendre el capitalisme neoliberal al que hem d’aspirar i arribar? L’educació i la socialització ultra-individualista ens ven que qualsevol nen o nena, amb independència del seu origen, té la capacitat de poder invertir en projectes d’emprenedoria financera que el portaran a ser els futurs Elon Musk, Jeff Bezos o Amancio Ortega. La realitat és que d’una aula massificada de trenta alumnes de Nou Barris, la majoria d’ells continuaran sent treballadors i treballadores. Els que intentin perseguir aquest somni entrepeneur acabaran, amb totes les paperetes, endeutats. Poc serveix seguir el discurs de “perseguir els nostres somnis” i “arriscar-nos i provar” quan no tenim un capital suficient que ens permeti poder fallar i tornar a intentar-lo sense acabar endeutats i amb pitjors condicions de vida de les que vam partir. Segons les dades de l’Oficina d’Estadístiques Laborals, aproximadament el 20% de les petites empreses fracassen durant el seu primer any, mentre que al final de la dècada només acaben quedant el 30% de les empreses inicials, tenint una taxa de fracàs del 70%.
Un altre conte que hem de desmentir és que no existeix allò malament anomenat “generació nini”, ja que menys del 5% de la població jove podria considerar-se com a tal. Tot i el discurs mediàtic que ens vol tillar de mandrosos o dèbils, la realitat és que la majoria de les persones joves treballem, estudiem o busquem activament una feina. Del primer grup, aquelles que ens trobem treballant, patim generalment condicions extremadament precàries que no ens permeten poder construir plans de vida i de futur estables. Si no fos pels forts lligams familiars que gaudim al nostre país, podriem visibilitzar d’una forma molt més crua de la realitat de la joventut al nostre país: la majoria de persones joves, tot i treballar, continuem sent pobres i no podem viure per nosaltres mateixos sense que la nostra qualitat de vida empitjori.
Degut a les qüestions exposades, ens trobem davant de la realitat que per moltes joves el sector privat no representa una font d’estabilitat i seguretat, empenyent cada vegada més a la preparació d’oposicions per a accedir al sector públic, veient-lo com a font de seguretat i millors condicions de vida. Tot i això, un cop més, es premia qui té la possibilitat econòmica de fer-ho. Només qui es pot permetre no treballar o treballar menys durants uns mesos o fins i tot uns anys pot pensar de preparar-se oposicions; sinó, moltes joves es veuen abocades a compaginar feines amb estudi amb notables conseqüències sobre la seva salut mental o a descartar totalment la idea de fer-ho. Així com s’ha introduït recentment una beca per a joves preparadors d’oposicions per a judicatura, aquestes ajudes haurien d’estendre’s a la resta de recorreguts d’oposició per a assegurar que no hi accedeixin únicament aquells que tenen diners o que tenen la possibilitat de sacrificar la seva vida laboral per preparar-se les oposicions.
Tots aquests factors esmentats anteriorment afecten al gruix de joves sindicalitzades en sindicats de classe com és el cas de Comissions Obreres. La precarietat marca per una forta temporalitat, la por a perdre la feina, la manca de presència de Representació Legal de les Treballadores a petites empreses, el desconeixement o la desconfiança fruit d’anys de discursos de desprestigi sindical afecten directament a la possibilitat de què una persona jove signi una fitxa d’afiliació decidit per representar-se, no només a ella, sinó a la resta de companys de feina. Ens han explicat que la solució a la precarietat és l’emprenedoria i ser els nostres propis caps, en comptes de l’organització col·lectiva i el somni de poder transformar el món que ens envolta. Aquesta frustració vital i resignació ens impossibilita organitzar-nos, tot i que puguem analitzar correctament les causes que ens dificulten poder tenir vides plenes i dignes, que ens roben l’oportunitat de ser feliços.
Tal i com hem iniciat l’article, fa 105 anys la classe treballadora organitzada va conquerir la jornada de vuit hores gràcies a la mobilització col·lectiva. Un segle després, continuem convençudes de que l’objectiu principal per la nostra classe ha de ser conquerir temps de vida sobre el temps de treball i així ho reivindiquem aquest Primer de Maig. És per això que, quan parlem de la consecució de l’emancipació juvenil, també hem de plantejar aquest canvi del paradigma del treball: passar de viure per treballar a treballar per viure. El model de vuit hores de treball, vuit d’oci i vuit de descans s’ha mostrat caduc amb el desenvolupament de les forces productives i tecnològiques i el constant creixement del marge de beneficis empresarials. És de crucial necessitat avançar cap a la reducció de la jornada a 35h (amb l’objectiu d’assolir les 32h) sense reducció de sou.
Per complir tots aquests reptes és més important que mai gaudir d’un sindicalisme nacional i de classe sà i fort. L’organització sindical de les persones treballadores és l’eina que permet fer arribar la democràcia a les empreses, acabant amb l’arbitrarietat empresarial. Els sectors més precaris com el comerç, l’hostaleria o el lleure educatiu i socioecultural són, alhora, els que menys sindicalització gaudeixen, així com els sectors més vulnerables de la població són els que menys se sindiquen per la por a perdre la feina. Des de les Comissions Obreres i Acció Jove per aquest Primer de Maig reclamem l’assumpció de la completa emancipació juvenil i la fi de la nostra precarietat i animem a tota jove treballadora a organitzar-se, formar-se i denunciar totes les situacions d’opressió i explotació que ha de fer front als centres de treball.
Lucia Aliagas Picazo: Coordinadora Nacional d’Acció Jove – Joves de CCOO
Julia Rosanna Sánchez-Valverde Albarello: responsable de Formació d’Acció Jove – Joves de CCOO
