Subscriu-te al nostre butlletí i rep totes les novetats

AntiracismePolítica i EconomiaUnió Europea

Neocolonialisme i racisme a la Unió Europa

L’assassinat d’un jove d’ascendència nord-africana a la localitat de Nanterre (França) per part d’un policia nacional el passat mes de juny va generar arreu del país gal una important onada de protestes. Tant el crim com la manera en què es va tractar als mitjans de comunicació el conjunt de  manifestacions va posar (de nou) de manifest com el racisme està profundament impregnat en les estructures mediàtiques, polítiques i institucionals de França i la Unió Europea. Segons l’Agència de la UE pels Drets Fonamentals, el 45% de les persones amb ascendència nord-africana, el 39% amb ascendència afro-subsahariana i el 41% de les gitanes residents a la Unió afronten algun tipus de discriminació per motius ètnics i/o migratoris. No és atrevit dir que aquesta discriminació va en gran part lligada a les polítiques neocolonials i d’apartheid intern que els estats membres de la regió han estat implementant des de fa dècades en contra dels interessos del Sud Global i les persones migrades i racialitzades.

El projecte d’integració europea va estar fonamentat des d’un inici a la idea d’establir un nou capítol per a la història de la regió. Després d’una primera meitat de segle XX marcada per dues guerres mundials, les potències europees es van unir per promoure la pau interna i fer-se més fortes que mai tan econòmica com políticament. Ho van fer primerament a través de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i posteriorment l’actual Unió Europea. Tot i això, un fet que se sol obviar a l’hora de parlat d’aquest procés és que el 1957 (quan es va signar el Tractat de Roma) quatre dels sis fundadors de la CEE (concretament,  França, Itàlia, Bèlgica i Països Baixos) encara tenien el control colonial de múltiples territoris. Altres que s’uniren més tard (com el Regne Unit, Espanya i Portugal) també posseïen colònies en el moment de la seva adhesió.

Amb la creixent pressió contra l’ocupació colonial i la posterior consolidació del liberalisme econòmic, el colonialisme tal com s’entenia llavors ha anat desapareixent. Els països del Nord Global han estat cercant altres vies per generar la dependència de les regions del Sud, i ho han aconseguit. L’acció exterior de la Unió Europea a l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica (en anglès MENA) és bon exemple d’això. Els acords de lliure comerç firmats amb molts estats de la regió MENA han estat utilitzats per les elits econòmiques de la Unió per a generar més dependència, reproduint alhora l’antic discurs colonial sobre la complementariat i la interdependència de les dues ribes de la Mediterrània. Aquesta narrativa ha servit per a consolidar prerrogatives comercials i assegurar-se l’accés de la Unió a mercats econòmics emergents, matèries primeres agrícoles, minerals i una àmplia base de consumidors estrangers.

Si bé és cert que el Procés de Barcelona (1995) i la Unió per la Mediterrània (2008) es van crear per a suposadament impulsar un equilibri entre les riberes nord i sud de la Mediterrània mitjançant una àrea comuna de lliure comerç, pau i seguretat, a la pràctica ha predominat la neoliberalització de les economies. En aquesta direcció, la Comissió Europea invoca regularment un discurs progressista de “desenvolupament” en les seves relacions comercials i de veïnatge, afirmant que el lliure comerç entre els estats membres de la UE i els països “en vies de desenvolupament” comporta beneficis per a ambdues parts. Malauradament, però, la Mediterrània constitueix avui dia una de les regions del món amb un major nivell de dependència del sud cap al nord. Un petit exemple a nivell macro, és que, segons dades de la Comissió Europa de l’any 2022, el 50% i el 70% de les exportacions de Marroc i Tunísia respectivament es dirigeixen cap a la UE, mentre que per a la Unió aquests dos països se situen en la posició 22 i 38 com a socis comercials. 

Les dades anteriors expliquen part de l’important grau de dependència que encara mantenen aquests països de la regió MENA respecte a Europa. Davant d’aquest context, la Unió Europea aprofita per explotar el seu discurs “secularitzador” envers la immigració. Aquest nexe entre comerç i seguretat rearticula la narrativa colonial segons la qual el sud i l’est de la Mediterrània són un complement econòmic però també un potencial perill per a la seguretat europea. Això queda evidenciat en l’increïble reforçament de l’agència Frontex (s’estima que arribi als 10.000 efectius l’any 2027) i amb l’impuls de múltiples acords bilaterals amb països com Turquia, Marroc i Tunísia per a frenar l’arribada de persones migrants a Europa.

Aquestes relacions de caràcter neocolonial que promouen les institucions europees es veuen també reflectides en la reproducció del racisme en l’àmbit intern. Des que es va crear la CEE, els estats europeus han estat pioners a tractar les persones migrades i racialitzades com productes d’un sol ús. Un bon exemple és el d’Alemanya amb les persones turques: mentre que als anys cinquanta es veia l’arribada de mà d’obra barata de Turquia com un fenomen positiu, la crisi mundial del petroli va fer canviar completament la visió. Des de llavors, les anomenades com a segones i terceres generacions s’han vist sotmeses a una constant discriminació. De manera similar, a França el govern va permetre durant la mateixa dècada que persones provinents de països com Algèria, Marroc i Tunísia s’establessin al país, però amb el progressiu augment de la seva precarietat (i, per tant, de l’estigmatització) es van començar a implementar polítiques fortament restrictives. L’any 93 la coalició de centredreta va aprovar una llei per posar fi a l’automàtica adquisició de la nacionalitat a l’edat de divuit anys per part de persones nascudes a França i amb antecedents familiars directes d’origen migrant residint al país.

Mentre les segones, terceres (i fins i tot, quartes) generacions han viscut i viuen arreu de la Unió Europea el resultat de polítiques d’apartheid els líders europeus no fan cap pas per a la reconciliació amb els països dels quals provenien els antecedents d’aquestes generacions. El president francès Emmanuel Macron va afirmar el passat mes de gener que “no li corresponia a ell demanar perdó a Algèria per la colonització del país”. Segons la versió oficial algeriana, la guerra d’independència (1954-1962) va suposar la mort de més d’1,5 milions de persones. En la mateixa línia, no va ser fins al passat de mes de març, que el rei holandès Willem-Alexander va demanar disculpes per les matances colonials dels Països Baixos a Indonèsia durant la guerra d’independència (1945-1949), on segons algunes fonts van morir més de cent mil civils indonesis. I és que aquestes expressions de suposat (i fins i tot, inexistent) penediment, de la mateixa manera que la manipuladora narrativa sobre la interdependència entre el nord i el sud de la Mediterrània, és una mostra d’arrogància i del profund arrelament que el racisme i el neocolonialisme tenen en la mentalitat europea. 

El projecte europeu ha assolit internament molts èxits, sens dubte. És important continuar donant valor a allò que s’ha aconseguit fins ara, però és un fet que la UE està fracassant a l’hora de construir una veritable política comuna amb els veïns del Sud. De la mateixa manera, no sembla que hi hagi interès a promoure una política de reparació envers la colonització i els múltiples genocidis que aquesta ha comportat. Per aquest motiu, es pot dir que el mite fundacional europeu s’ha vist traduït en un procés d’oblit i simplificació sobre la colonització i el racisme. Potser hauríem de començar per denunciar el fet que ni el Consell ni el Parlament ni la Comissió Europea hagin tingut mai un o una líder racialitzada. En el llibre “Integra’t tu! Parlen els indígenes de la República Francesa” l’activista antiracista tunisià Sadri Khiari afirma: “no pot haver-hi avenços en la lluita contra el racisme institucional si s’exclou de les esferes de control, decisió i organització als que són les seves principals víctimes”. I no pot tenir més raó.

Tàrek Saliba Rodriguez. Politòleg amb màster en Relacions Internacionals (Universitat de Leiden) i Estudis Migratoris (Universitat Pompeu Fabra)

Articles relacionats
Antiracisme

Breu història d'una convivència accidentada

PolíticaUnió Europea

Entrevista a Carlos Corrochano: El futur de la Unió Europea

Drets socialsUnió Europea

Per unes pràctiques amb drets a Espanya i a Europa

EconomiaFeminismesUnió Europea

Per què les feministes han de parlar de diners per aconseguir igualtat

Encara no estàs subscrita?

Deixa'ns el teu correu i et mantindrem al dia del nostre contingut