En el debat sobre com les xarxes socials afavoreixen (o no) les postures de dretes i d’extrema dreta, més enllà de les dades, les enquestes i crits de socors de nosaltres, les usuàries feministes i antirracistes, l’única certesa és que allò reaccionari ja existia abans de que la participació a les xarxes socials fos un gènere social en sí mateix.
L’intermediació en processos polítics, on ja no necessitem ni als partits ni als referents polítics impecables, on qualsevol pot ser un referent, influencer o líder d’opinió amb un cop de sort algorítmic, és, per se, la principal avantatge i el principal inconvenient de la societat de la (des)informació actual. Entendre la relació entre governants i governats i les interferències comunicatives que apareixen entre els uns i els altres, passa, principalment, per deixar de pensar en l’ecosistema actual de mitjans i començar a actuar.
Desenvolupar processos de Ciberdemocràcia real ja! no consisteix en condemnar l’ús de les xarxes socials com les eines capitalistes (que no gratuïtes) que son, i tampoc passa per replantejar constantment les estratègies per cada una de les plataformes tot interioritzant els plans de màrqueting que les converteixen en les eines capitalistes que mencionades. És clar que podem continuar amb el debat sobre la tirania de Zuckerberg i Musk. És clar que podem autocomplaure’ns per l’esgotament, els esforços frustrats i la desesperació que, en part, son responsabilitat pròpia per no haver entés res o, al menys, no haver-ho fet correctament. Teoritzar des de l’esquerra és imprescindible, però, per sort, l’avenç viral de la societat és innexorable. I nosaltres ho estem observant des de la barrera. La nostra obligació és la disociació. Entendre que la lluita política i ideològica ha de mantindre’s a la política institucional, entre els grisos i els detalls. Però per tal de guanyar les institucions, a l’usuari de les xarxes socials li hem de resultar atractiu. I, per ser-ho, hem de simplificar el nostre relat.
No podem exigir l’altura discursiva de l’elit política a l’usuari digital de base, hem d’alleugerir el nostre discurs. Com diria Ignatius, “la dreta s’aprofita de com és la gent i l’esquerra es centra en com ens agradaria ser.” Hem de relaxar-nos. Demanar al consumidor de xarxes socials el carnet d’activista a temps complert esgota. El nostre carnet de puresa política ens allunya de la creació de líders d’opinió virtuals i afavoreix el consum de contingut soft que, entre consells sobre cures facials, posiciona al cervell a favor del “dret a l’autodefensa d’Israel” en una simplificació d’una guerra molt més complexa.
L’ús de les noves tecnologies per processos de presa de decisions està molt bé. L’exemple de Decidim avala com aquesta eina de participació ciutadana apropa l’Ajuntament i els barris. Decidim no és però, la nostra eina de confiança, d’informació i d’interacció social. No és el primer clic dels nostres matins.
Internet és el centre comercial de la classe mitjana aspiracional de l’Espanya de les piscines i no ho estem entenent. El vincle entre els discursos d’odi i el vot és clara, la resiginficació de conceptes buits (i no tan buits) l’estem interioritzant sense oposició cognitiva clara tot i la seva intencionalitat antifeminista, homofòbica i racista. I la politització de la gent jove no està únicament a la política sino en el desig d’ascendre socialment a través de les coses maques.
Així doncs, per què ens sorprèn que, fora de la nostra bombolla, parlar d’emancipació juvenil resulti tediós? Perquè no sabem parlar de l’emancipació juvenil amb els codis oportuns. I, encara pitjor, els nostres somnis son avorrits i, fins i tot, paternalistes i classistes. Bé, no ho son, però ho semblen. Perquè ens sorprèn que, tot i que ens hi vagi la vida, tot i que no tinguem accès a una vivenda digna, l’éxit social siguin els Al***e Pé**z o de les María P**bo. Els nous intermediadors (de les xarxes) socials ens estan avançant per la dreta, literalment, i nosaltres podem seguir teoritzant desde la nostra talaia.
Hem de deixar de culpar als perdedors de la modernització que redefineixen la classe treballadora tradicional prefereixin, en el seu desgast per les condicions materials, consumir contingut lleuger i suau de la nova jet set online i que els prenguin com referents. Perquè metres que les persones que sorgeixen del propi establishment aprofiten les xarxes socials per col·locar el seu discurs populista contra allò polític i la classe política per atacar a l’establishment (resulta fins i tot graciós), sense adonar-nos-en, nosaltres ens centrem en criticar que se’ns està quedant una àgora online i social “justeta”. I, per salut mental, decidim sortir corrents de les xarxes socials que representen tot el que no ens agrada però no ens hi quedem a lluitar sense adormir a l’audiència.
Que el 5% de les persones joves d’entre 18 i 24 anys es posicionen el més a la dreta possible en la tradicional escala de l’1 al 10 i el seu centre comercial és TikTok, Twich i YouTube. I nosaltres focalitzem els nostres esfroços en videos sobre contrahegemonia, decreixement i en la lluita de classes dels nostres avis. No ens sorprenguem quan prefereixin consumir contingut de M*ría G. de J*im* i els seus valors sobre la família, la caritat i les start ups en tons pastel. Aterrem el discurs i deixem de demanar-lis, o que el nostre el nostre únic missatge sigui, lluitar i llegir més. Més Inés Hernand i menys Manuel Castells.
Lucía García Carretero. PdH en Comunicació Política i exdirectora del Jovent.
