Suscríbete a nuestro boletín y recibe todas las novedades

Salut

La salut mental de les persones joves, una assignatura pendent

La crisi actual ha exacerbat una situació ja de per si crítica pel que fa al benestar emocional i mental de les persones joves, magnificant dèficits estructural pre-existents.

És essencial trencar l’estigma associat als problemes de salut mental a nivell social i mediàtic i adreçar-los holísticament a través d’iniciatives públiques. 

En circumstàncies prèvies a la COVID-19, garantir el benestar mental i emocional de les persones joves ja resultava una prioritat essencial. Segons l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) del 2019, el 7,5% de la població d’entre quatre i catorze anys té una probabilitat elevada de patir problemes de salut mental. La COVID-19, però, no ha fet res més que disparar-ne la vulnerabilitat i agreujar una situació ja de per si força precària. Un informe de la Universitat Miguel Hernández d’Alacant destaca que la salut mental i emocional del 85% d’infants i adolescents es va veure compromesa durant el confinament. L’Enquesta a la Joventut de Barcelona del 2020 ho complementa indicant com la meitat de les persones joves han vist afectat el seu benestar psicològic per culpa de la situació provocada per la pandèmia. Malgrat això, la salut mental, tant de la població general com de les persones joves, continua sent una qüestió estigmatitzada i invisibilitzada per les institucions i per la societat que rarament rep l’atenció que requereix, sobretot tenint en compte l’impacte que aquesta té sobre el benestar de la societat. 

La salut mental no és simplement l’absència de problemes mentals, sinó que, tal i com planteja l’Organització Mundial de la Salut, “es tracta d’un estat de benestar en el qual l’individu és conscient de les seves pròpies capacitats, pot afrontar les tensions de la vida i és capaç de contribuir a la seva comunitat”.

Desigualtats en la salut mental de les persones joves

És important concebre la salut mental (i la salut en general) com el resultat de múltiples factors biològics, individuals, socials, econòmics i polítics. La salut mental d’una persona es veu altament determinada per les seves circumstàncies vitals. Això ho podem veure clarament  en les persones joves, un col·lectiu precaritzat a nivell econòmic, ocupacional i habitacional, amb una situació que afavoreix molt poc la seva capacitat d’emancipació. Existeix, per exemple, un gradient que apunta  que les persones joves en situacions de pobresa tenen més probabilitats de patir un problema de salut mental. Per exemple, al districte de Ciutat Vella a Barcelona, una de les zones amb menor nivel salarial i amb més privació material de la ciutat, la població menor de divuit anys presenta una prevalença del 35% de problemes de salut mental greus, tres vegades per sobre de la mitja del conjunt de Barcelona (10,8%). Això es magnifica en col·lectius minoritzats, com serien les persones joves pertanyents al col·lectiu LGTBIQ+ o les persones migrades, que tenen un pitjor benestar emocional i mental, generalment associat a la discriminació, l’estigma i la violència que pateixen a tots nivells. 

Així mateix, a Catalunya, el suïcidi és la primera causa de mort prematura entre les persones joves, estant aquest associat en molts casos amb antecedents de problemes de salut mental.

Ens trobem, per tant, davant d’una problemàtica molt present, multifactorial i que creix de forma insidiosa en contextos de crisi com en el que ens trobem, però que no rep ni de bon tros, l’atenció social, mediàtica i política que hauria de rebre.

Estigma i salut mental

La invisibilització a tots nivells de la salut mental en general prové d’un estigma molt arrelat a la societat que no permet que els problemes de benestar emocional i mental prenguin un rol significatiu en el debat públic. L’estigma per raó de salut mental és l’atribució de qualitats negatives i estereotips a les persones que presenten una mala condició mental, uns prejudicis que provoquen aïllament i exclusió social, problemes laborals i, en conseqüència, més problemes de salut. Segons l’OMS, l’estigma relacionat amb la salut mental és un problema global i eradicar-lo hauria també de ser una prioritat. L’estigma social es manifesta en actes discriminatoris ja sigui a nivell individual, laboral, sanitari o institucional, que solen suposar una de les principals barreres per recuperar el benestar de les persones amb problemes de salut mental. Segons Obertament, l’aliança catalana contra l’estigma i la discriminació en salut mental, 80% de les persones que pateixen un problema de salut mental han patit discriminació i estigma. Són particularment xocants algunes dades pel que fa a l’àmbit educatiu, en el que un 19% de les persones joves refereixen haver estat discriminades per part del professorat. 

Un 16% dels catalans i catalanes no estarien disposats a conviure amb una persona amb un problema de salut mental i un 21% considera que no es pot confiar per a la cura d’altres en persones que han estat pacients en centres de salut mental. Això representa només un petit exemple del que significa l’estigma que pateixen les persones amb problemes de salut mental. Per tant, garantir la dignitat de les persones que viuen amb algun problema de salut mental, passa per lluitar contra l’estigma i els estereotips que s’hi associen.

No hem de mirar l’estigma, però, com un factor que afecta exclusivament a nivell individual, sinó que també s’ha de considerar el paper que aquest juga a modular el discurs al voltant de la salut mental i a cobrir una problemàtica que afecta a milions de persones en el nostre país. Com més es cobreixi, més estigma es genera i al final acabem trobant-nos amb un peix que es mossega la cua. És important per tant, normalitzar el relat i obrir a nivell mediàtic i institucionals espais on parlar obertament de benestar emocional i mental, lluny d’estereotips i discursos estigmatitzants. Fer-ho ajudaria a transformar la salut mental en un pilar fonamental de l’agenda pública i per tant en una prioritat a nivell polític i institucional. 

Una atenció a la salut mental infradotada i precaritzada

No és d’estranyar, doncs, que aquest estigma i l’encobriment de la salut mental i els seus determinants hagi derivat en una escassa inversió pública pel que fa a recursos de prevenció, promoció, seguiment i cura de la salut mental si ho comparem amb altres àmbits de la salut. Per exemple, a Espanya tan sols es destina un 5% de la despesa total en sanitat a la salut mental. Concretament en el cas de Catalunya, la ràtio de psiquiatres i psicòlegs per 100.000 habitants està molt per sota de la mitjana Europea. Així mateix, els serveis psicològics vinculats a l’atenció primària solen ser desconeguts per la ciutadania i de difícil accés. Aquesta infradotació dels recursos necessaris, que s’han vist retallats especialment aquests darrers anys i encara més enfonsats en el context de crisi actual, és evident. És difícil per a les persones que necessiten atenció a la salut mental fer front a aquestes problemàtiques si es manté un sistema de salut públic tan infrafinançat en aquest aspecte.

Polítiques públiques que adrecin la salut mental holísticament

Per donar resposta a tots aquests problemes, l’estratègia institucional ha de posar particular èmfasi en l’àmbit sanitari, apostant per una atenció individualitzada que permeti detectar i donar resposta a les necessitats de cada persona. Així mateix, és essencial que aquesta atenció afronti l’ansietat, l’angoixa i la tristesa com a fenòmens que la majoria de vegades troben la seva causa en problemes derivats de la situació vital de la persona i del sistema, on les cures i el benestar emocional i mental rarament hi tenen cabuda. 

Pel que fa a polítiques i programes concrets, és cert que Catalunya compta amb exemples concrets i sòlids, com el Pla director de salut mental i addiccions, però generalment els manca la perspectiva necessària per afrontar la realitat de les persones joves d’arreu del territori. Això provoca desigualtats en salut mental arreu de Catalunya, especialment entre aquelles persones que resideixen en àrees rurals. Addicionalment, aquestes iniciatives públiques generalment estan mancades d’una perspectiva feminista i interseccional que incorpori com actuen els diferents eixos de poder i adreci les necessitats i la situació de les persones i els col·lectius minoritzats. En molts casos, són les entitats del tercer sector, com fundacions i organitzacions sense ànim de lucre, les que acaben desenvolupant programes enfocats a trencar estigmes i promoure el benestar mental i emocional des d’aquestes perspectives.

On ens trobem i cap on hem d’avançar

Durant el 2019 es van aprovar diverses resolucions i mocions a la Comissió de Polítiques de Joventut del Parlament de Catalunya que instaven el Govern de la Generalitat a millorar l’atenció de la salut mental entre les joves i la prevenció del suïcidi juvenil. Malgrat les bones intencions parlamentàries, l’executiu català no ha complert amb el mandat del Parlament i no ha dedicat més recursos ni ha emprès mesures concretes, com un servei per a la salut mental específic per a joves entre 16 i els 30 anys, tal i com reclamava el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya,

El context actual i la situació provocada per la pandèmia han accentuat moltíssimes deficiències i també han desgastat el benestar mental i emocional de les persones joves. Persones expertes i agents socials han advertit del risc d’increment massiu de problemes emocionals i mentals, i d’un repunt dels suïcidis, i de la necessitat de millorar l’atenció psicològica per prevenir-los. Si abans de la COVID-19 les persones joves ja patien angoixa per un futur incert i un present precari i inestable, ara, amb la situació que ha deixat la pandèmia, moltes d’elles són abocades a un major decreixement del poder adquisitiu i a la impossibilitat de tenir estabilitat laboral i aspiracions emancipatòries. 

Per avançar cap a una bona salut mental es necessita un canvi de paradigma: cal fugir d’un sistema que prioritza la productivitat i el creixement econòmic indefinit i virar cap a un model societal que posi  les cures i les vides diverses al centre. Així doncs, especialment ara, que les noves onades del coronavirus obligaran a mantenir restriccions de mobilitat i interacció social, és imprescindible que les administracions públiques, locals, comarcals i nacionals apostin per iniciatives públiques que garanteixin una bona salut mental i benestar emocional de les persones joves. Això no tan sols passa per garantir una atenció digna i un sistema sanitari de qualitat, sinó també per desenvolupar i implementar polítiques interdepartamentals transformadores i que incorporin la salut mental com a peça clau a tots el nivells. 


Carles Pericas és metge i màster en salut pública. Actualment treballa en els camps de la Salut Global i la Salut Sexual i Reproductiva fent recerca, assistència sanitària i incidència política. Els “determinants de la salut mental” és un dels seus camps d’interès.

Laura Oliva fa 3 anys que és infermera. Actualment treballa a l’atenció primària i estudia humanitats. Té 24 anys. Ha fet voluntariat amb nens amb problemàtica social, oferint-los reforç escolar en un programa de la UAB. Activista política i militant a la Catalunya Central, creu fermament en una sanitat 100% pública i on la cura de la salut mental deixi de ser privilegi d’uns pocs.

Nacho Sánchez. Graduat en Filosofia, Política i Economia i màster en estudis urbans i metropolitans. Treballa en la gestió de projectes de recerca en salut. Està estudiant un màster en salut pública i té interès en l’estudi de les desigualtats en la salut urbana.

Artículos relacionados
Salut

L’oportunitat d’una política sanitària equitativa i garantista

Salut

Més salut pública a totes les polítiques

Número 123Salut

Salut municipalista: un nou paradigma per a la justícia social

Política internacionalSalut

La vacunació per a la covid-19 revertirà les desigualtats generades per la pandèmia?

¿Aún no estás suscrita?

Déjanos tu correo y te mantendremos al día de nuestro contenido