Pregunta 1: Des dels seus orígens al Tractat de París de 1951 el projecte europeu ha experimentat importants canvis. ¿Què és la Unió Europea avui dia i quina importància té per a la ciutadania europea?
Europa és, simbòlica i políticament, pura polisèmia. Em voldria quedar amb què Europa és, com a projecte supraestatal i malgrat els seus errors tràgics i enormes limitacions, el millor camp de batalla per transformar l’estat de coses, per millorar la vida de la gent, per la seva dimensió, la seva escala i, en el cas del nostre país, per motius històrics, l’univers de significats positius al que s’associa, com a progrés, drets i llibertats.
La Unió Europea és sempre el resultat de les lluites contingents de poder. I vet aquí el seu avantatge i el seu perill.
Europa és, per sobre de tot, ingredient indispensable de qualsevol projecte emancipatori. D’esquenes a Europa, no hi ha possibilitats de canviar res. Pel que fa a Europa, tenim l’oportunitat, difícil, gradual i esquiva, de canviar-ho tot. El desafiament, avui, és identificar els marges de ruptura i democratització de la Unió i consolidar un bloc històric progressista, ampli i transversal, que empenti, de mica en mica, l’horitzó del possible. Com escrivia Pablo Bustinduy, que “desdobleu Europa en un sentit progressista”.
Pregunta 2: Un dels grans reptes que la Unió té és l’emergència climàtica. La Comissió Von Der Leyen ha posat en marxa l’anomenat “European Green New Deal” i els Fons de Recuperació amb un pes significatiu de les inversions verdes. ¿Quin impacte poden tenir o estan tenint aquestes mesures? ¿Són realment ambicioses?
Vaig tenir la sort de participar a la Beyond Growth Conference que es va celebrar al Parlament Europeu, entre els dies 15 i 17 de maig d’enguany, en la cual es va poder comprovar el bon moment de l’ecologisme polític a Europa. Un esdeveniment tan massiu i amb la participació de tants representants públics, de famílies polítiques diverses, no hauria estat possible cinc anys enrere. A la seva conferència inaugural, la presidenta de la Comissió va afirmar, de manera explícita, la necessitat de deixar enrere el capital fòssil. Quatre dies després d’aquestes paraules, va cedir a les pressions de la seva família política i va dir que convindria una “pausa regulatòria” a l’agenda verda europea.
Aquesta paradoxa exemplifica bé els límits i les oportunitats del Pacte Verd Europeu (PVE), que no és sinó un bon punt de partida, un conat de readaptació institucional per a tot el que tenim pendent fer. En aquesta tensió al voltant del PVE entre la necessitat d’avançar i la pulsió reaccionària de boicotejar es dirimeix el futur polític d’Europa.
Aquests darrers mesos, mentre el focus mediàtic apunta a la guerra a Ucraïna, hem assistit a una preocupant amenaça de desmantellament del PVE. L’Agència Europea de Medi Ambient ja ha advertit que la UE tindrà moltes dificultats per complir els compromisos de reducció del 55% de gasos d’efecte hivernacle per al 2030.
Precisament, en el context actual, assolir els objectius d’aquest pacte és més urgent que mai. De fet, al programa electoral de Sumar hi ha el compromís per un PVE expandit, amb ambicions renovades i objectius avançats, ha de ser la nostra principal brúixola política per a la propera dècada.
Parlem, també, que l’agenda legislativa del Fitfor55 (Objectiu de la UE de reduir al menys un 55% les emissions netes de gasos de l’efecte hivernacle pel 2030)ha d’impulsar amb més ambició les energies renovables i la descarbonització de sectors clau com la indústria o l’habitatge, que la inversió pública i privada acceleri la transició climàtica justa, sense que això suposi donar xecs en blanc a les empreses, que hauran de respectar uns estàndards socials i mediambientals nous a l’alçada dels desafiaments. Parlem, finalment, de la necessitat de reforçar instruments com el Fons de Transició Justa o el Fons Social Climàtic, així com estudiar la possibilitat de crear una eina financera que mitigui l’impacte sociolaboral de les grans transformacions per venir.
Pregunta 3: Al 2024 se celebraran eleccions al Parlament Europeu. ¿Quines oportunitats i reptes presenten aquestes eleccions?
Són unes eleccions històriques. El futur d’Europa està en joc, senzillament i planerament. L’aliança del centredreta i l’extrema dreta, recolzada per Manfred Weber (president del PPE) i assajada de forma desvergonyida a Itàlia, trenca l’històric consens europeu, ancorat en un bipartidisme gatopardista, en el que conservadors i socialdemòcrates s’alternaven aïllant les esquerres i a l’euroescepticisme ultradretà. Això ha canviat.
Davant d’aquesta nova realitat, hem de consolidar la construcció d’un bloc històric progressista, com s’està repetint insistentment des de Sumar. La magnitud de desafiaments com la crisi climàtica i les desigualtats globals requereix amplis consensos, construir un moviment polític de vocació transversal que activi els esforços d’esquerra i verds, del sindicalisme i els moviments socials, capaç de convertir la pulsió eurocrítica i força transformadora. Aquest és, de fet, l’objectiu d’un projecte ampli com el de Sumar.
Per descomptat que hi ha diferències, moltes, i que hi haurà renúncies, com en tot projecte polític que aspiri a canviar la realitat, però el que és important, com diu Yolanda Díaz, és que sapiguem caminar juntes.
Pregunta 4: ¿Quin és el futur de la Unió Europea? ¿Cap a quina Europa estem avançant?
La decisió fonamental a Europa té a veure amb entendre la conjuntura actual com un temps de bloquejos, en la que predomina la impugnació del que existeix, estar a la defensiva, o com un temps de compromisos, un moment de construcció, amb els seus riscos, perquè assumim que de les crisis se’n surt millor o pitjor, però mai igual. És evident, crec, que aquest moment, a diferència de la trista època de la troica, constitueix un temps de compromisos.
Vivim un moment d’interregne a escala mundial, vivim un moment de recessió geopolítica, com en diu Ian Bremmer; un moment de clarobscurs, paradoxal i contradictori. Recorda al que Marx va plasmar en el seu escrit sobre el 18 Brumari, després del fracàs de les revolucions de 1848 i el cop d’Estat de Luis Bonaparte el 1851. Vivim una autèntica crisi de règim, una crisi orgànica els símptomes mòrbids de la qual són visibles per tot arreu, a diferència del 2008, aquesta està molt més marcada per la magnitud de la crisi ecològica.
És, com tot moment de clarobscur, un moment tremendament ambivalent. D’una banda, hi ha fets tangibles que ens porten a l’optimisme. És indiscutible que s’han produït bretxes al consens de Maastricht. Hem vist com es va posar en marxa un pla de recuperació de 750.000 milions d’euros que li ha tornat la capacitat d’acció a una Europa que feia massa temps que estava tancada a l’austeritat; es va suspendre el Pacte d’Estabilitat, llei neoliberal europea que pesava sobre les polítiques pressupostàries dels Estats membres; es va posar en un debat real, per primer cop en molt de temps, el Semestre Europeu, dispositiu central del Pacte, que, des de fa 10 anys, limita el marge de maniobra política dels Estats membres; es va crear un mecanisme d’assegurança d’atur que pot posar les bases d’un sistema europeu de seguretat social.
D’altra banda, creix la temptació del replegament: hi ha un risc d’invalidació de facto del PVE, mentre Macron insisteix en una pausa regulatòria i Von der Leyen suggereix que cal alentir l’agenda verda; hem assistit a una reforma insuficient de les regles fiscals, que manté els paràmetres del límit del dèficit del 3% o de deute del 60%, una herència de Maastricht completament obsoleta, i que no té tota ambició a l’hora de donar marge als països per generar inversió pública; veiem com el Nou Pacte de Migració i Asil reforçarà el paradigma securitari, un pacte que va deixar l’any passat una persona ofegada a la Mediterrània cada tres hores, mentre que la UE parla d’una “solidaritat flexible” que és, en realitat, un oxímoron absurd.
A la dilucidació d’aquestes tensions es juga el futur de la Unió.
