El mitjà de comunicació “El Mundo” —no El Mundo Today— treia fa unes setmanes el següent titular: “Hijofóbicos: ¿por qué los jóvenes se abstienen de ser padres?”. Un esforç més per desviar el focus de la precarietat estructural que patim (no només els joves). Responsabilitzar als individus, mentre s’invisibilitzen les causes estructurals. “La pandèmia d’angoixa mental que afligeix els nostres temps no pot ser correctament entesa, o curada, si és vista com un problema personal patit per individus danyats” escrivia Mark Fisher.
No és cap notícia que aquest món, el nostre, està en crisis. Vivim des de fa temps en un episodi etern de crisis simultànies i superposades fruit de la descarnada doctrina neoliberal, i la conseqüent acumulació per despossessió constant que mercantilitza totes les esferes de la vida quotidiana. A Espanya, com a molts altres estats, es multipliquen les desigualtats entre rics i pobres. I hi ha una sensació que es propaga en els projectes de vida de la població: la incertesa.
La incapacitat de molts països per donar resposta a aquesta incertesa ha provocat l’onada reaccionària en la que ens trobem. L’extrema dreta, ja ben coneguda, s’alimenten d’aquesta nova conjuntura. Saben que un món injust i confós no només els hi dona ales per sobreviure, sinó per créixer exponencialment. Sempre operant sense posar en dubte el sistema capitalista i els privilegis de les classes dominants.
En aquest escenari global, el govern de coalició, que torna a néixer, ha de tenir clar l’oportunitat que té en les seves mans. Davant d’aquests malestars, esdevé urgent articular una resposta ambiciosa i transformadora que camini cap a un model de societat just i lliure. Un dels ingredients —necessaris, però no suficients—d’aquesta resposta és l’aposta per les polítiques socials. Els drets socials no poder ser únicament una via de protecció en moments de crisis, han de constituir-se com un pilar estable per a una economia i una societat millor. No és una forma d’assistència, sinó els drets irrenunciables per una vida lliure. No es tracta de només de contenir els mals i situar-se en posició defensiva, cal un horitzó col·lectiu de seguretat i esperança, que assenti les bases democràtiques necessàries per transformar el model econòmic i respectar el planeta. Això només serà possible redistribuint la riquesa, sense oblidar-nos de treballar per la democratització dels mitjans de producció. “El simple fet que existim i que concebem i desitgem una cosa diferent al que existeix és motiu d’esperança”, deia Simone Weil en un dels seus escrits.
Joan Roca Román. Politòleg i sociòleg. Referent de Drets Socials de Joves Eocsocialistes.
