Em dic Sònia Borràs, tinc 23 anys, visc a Barcelona i tinc discapacitat física des del moment en què vaig néixer. He vist dia rere dia com els meus drets, i els de moltes altres persones amb discapacitat, han estat vulnerats sistemàticament; a l’institut, a la universitat, posteriorment durant les entrevistes de feina, al transport públic… i la llista continua i no té fi. Puc considerar que pràcticament aquesta vulneració de drets s’ha produït en moltes ocasions en què he sortit al carrer i he patit discriminació o assetjament per motiu de la meva discapacitat.
Sostinc fermament que per a mi el pitjor de tenir discapacitat no és ni serà mai la discapacitat en sí mateixa, sinó el tracte que la societat exerceix quan se’ls hi presenta algú amb discapacitat i tenen tractes inapropiats.
Segons la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de les persones amb discapacitat “tota persona amb discapacitat té dret al respecte de la seva integritat física i mental en igualtat de condicions que la resta de persones”. Sobre el paper aquestes paraules em semblen una utopia, perquè penso en la realitat quotidiana del que implica tenir discapacitat i viure en una societat com la nostra i els ànims desapareixen. No podria desitjar res més que les meves paraules fossin més amables i optimistes, però a l’actualitat, allò que vivim milions de persones entra en conflicte amb el que es planteja per part de les lleis.
En cap moment la meva intenció és que aquestes paraules es llegeixin amb to de victimisme, de “pobreta, aquesta noia amb discapacitat”, sinó tot el contrari. Soc una persona que s’ha trobat amb mil i un entrebancs des del moment en què va néixer fins al dia d’avui i espero que encara em quedi un llarg camí per recórrer, en què de ben segur em trobaré amb més entrebancs que estic disposada a afrontar amb tota la fortalesa possible. Però això no pot invisibilitzar que la lluita social és intensa i que alguns dies, a mesura que vas vivint situacions complexes i discriminatòries, et van fent sentir una profunda ràbia per com estan plantejats alguns fonaments en la nostra societat.
Per descomptat la meva experiència és personal i intransferible a la d’altres persones amb discapacitat. Cada persona és un món i la discapacitat abraça una amplíssima varietat que sempre hauria de ser respectada perquè tothom mereix respecte de la seva persona i als seus drets intrínsecs a la mateixa. Però com que considero que la millor manera d’expressar què són els drets i perquè els reclamem és des de la vulneració dels mateixos, per exemplificar-ho, explicaré algunes de les meves experiències que en diverses ocasions han perjudicat la meva integritat física i mental.
No cal que faci gaire memòria per recordar l’assetjament viscut en la meva època a l’institut, des del moment en què els meus companys es burlaven de mi, per la meva manera de caminar i córrer. Durant primer de la ESO vaig passar per una etapa difícil que va arribar a la seva fi, afortunadament, quan vaig canviar d’institut. Recordo que aquella etapa va suposar el primer punt d’inflexió per entendre que era diferent a la resta dels meus companys de classe, i em costava entendre perquè aquelles diferències em feien la diana objecte de mofa i de menyspreu per alguns dels meus companys.
Més tard, vaig tornar a viure situacions discriminatòries per part del professorat a la universitat, a base de comentaris capacitistes –dit de la discriminació i prejudicis socials contra les persones amb discapacitat-, i infravalorant les meves capacitats diverses vegades perquè l’impacte que hi ha dels prejudicis cap a les persones amb discapacitat és més fort del que ens pensem.
Més enllà d’aquestes situacions discriminatòries a la universitat també em vaig trobar amb les anomenades barreres d’accessibilitat, i és que el fet de que algunes aules d’on vaig estudiar estiguessin pensades per tenir infinites escales i cap rampa o ascensor, no és el més amable amb la discapacitat precisament. Ningú pensa en que, persones amb mobilitat reduïda com és el meu cas, anar d’una aula a una altra, i de camí, haver de fer una gimcana en què passar per més de trenta escales pot ser un vertader infern alguns dies, i, per a altres persones, directament pot ser missió impossible.
Si avancem una mica més en la història de certes situacions que he viscut, arribarem a les meves primeres entrevistes laborals. No se’n parla prou sobre la discriminació que patim les persones amb discapacitat en l’àmbit laboral i la manera en què se subestima les nostres capacitats i molts cops se’ns invalida i se’ns impedeix ser vistes com a qualsevol altre persona sense discapacitat. Paradoxalment, així m’ho va demostrar una reconeguda entitat per a persones amb discapacitat que, durant l’entrevista em van fer més preguntes respecte a la meva discapacitat que no pas per la meva titulació universitària en Psicologia ni les meves experiències laborals.
En aquesta mateixa entrevista també em van llençar una pregunta que em va deixar de pedra: “Imagina que entres a treballar aquí, amb nosaltres, com t’hauríem de tractar?”, la meva resposta, mentre intentava assimilar què em deien, va ser: “Disculpa? No he entès la pregunta. Només espero ser tractada com qualsevol altre persona que teniu a l’equip; no necessito cap tracte diferenciat ni especial per tenir discapacitat”.
Aquí hi ha l’exemple de com, en una entrevista, van voler saber més el meu historial mèdic (per començar, vulnerant el meu dret a la intimitat) i em van veure més com a un ésser d’un altre planeta, que no pas com a una candidata qualsevol presentant-se a un lloc de feina.
Finalment, l’últim exemple il·lustratiu que posaré és que quan pujo al metro o al bus per anar a treballar em trobo repetidament amb situacions de discriminació. Com que la meva discapacitat en certs moments, com quan estic asseguda, es podria considerar “invisible” perquè no es veuen els aparells de plàstic, anomenats fèrules, que utilitzo per caminar, hi ha persones que se senten amb el dret a increpar-me i a qüestionar-me que, perquè estic asseguda.
Sovint no m’ho pregunten de manera respectuosa sinó que m’han arribat a insultar fins i tot per estar asseguda als seients reservats del metro, que, convé recordar, no són només per a persones d’edat avançada (com creu erròniament molta gent), sinó també per a qui ho pugui necessitar, entre elles, persones amb discapacitat.
Al principi de viure aquestes situacions en què m’exigien el seient em bloquejava i m’aixecava per no entrar en conflictes. Però actualment la meva resposta és una altra, em pujo la vora dels pantalons, mostrant les fèrules perquè sembla la única manera en què la gent entén que no totes les discapacitats són visibles a primera vista. I el més rellevant, que si no saps per quina raó una persona està asseguda en els seients reservats del metro és perquè no ho sabem tot de la vida dels altres, i, en cap cas, s’hauria de parlar en males paraules i ni molt menys insultant.
Tots els exemples que he posat en major o menor grau formen part de la meva vida quotidiana i de la meva història. Són un conjunt de discriminacions les quals moltes persones amb discapacitat ens trobarem al llarg de la nostra vida i que contradiuen el concepte de què entenem per drets universals. Considero que es necessita moltíssima sensibilització i presa de consciència per a persones de totes les edats, de què és la discapacitat.
Vivim en societats amb una capacitat enorme per trobar tot tipus d’informació amb un sol clic, però això no impedeix caure en desinformació, ignorància, estereotips i estigmes cap a determinats col·lectius (entre ells, el de la discapacitat). La cura a aquesta desinformació passa per donar veu a persones que tenim lluites a explicar, que necessitem compartir com és el nostre dia a dia i manifestar que l’empatia, el respecte, la cooperativitat i l’ajuda mútua son essencials per a poder habitar el mateix espai sense fer-nos mal els uns als altres.
S’han produït avenços innegables, però la lluita tot just ha començat. Hi ha un llarg camí a recórrer de visibilització de les problemàtiques que he exposat. Només desitjo que algun dia no hagi d’explicar més situacions discriminatòries perquè significarà que els meus drets s’han respectat per fi. Mentrestant, a dia d’avui faig un crit amb tota la impotència i el dolor de veure com es maltracten, un cop i un altre, drets fonamentals.
L’últim missatge que vull transmetre és que, si us plau, siguem més amables, escoltem al nostre voltant, posem-nos en la pell dels altres i tractem des del respecte amb el qual voldríem ser tractats. Cadascú té una lluita personal i ningú sap quan podrà necessitar ajuda i empatia; aquesta mateixa empatia que a vegades es nega quan ens trobem a algú diferent a nosaltres.
Sònia Borràs, piscòloga
