Les últimes dades resulten desesperants. Les reserves d’aigua que restaven el dia 19 de Gener a un 16%, el nivell més baix de l’històric de dades. Tenint en compte que arribem amb més capacitat de produir aigua dessalinitzada que la última sequera del 2008, cal preguntar-nos com hem arribat a aquest punt i si el turisme està tenint un impacte rellevant en les reserves d’aigua i, per tant, si caldria una regulació més estricta d’aquesta activitat econòmica.
En el següent gràfic es poden observar, en bandes blaves, els 2 períodes de sequera greus dels últims 20 anys. D’altra banda, no hi ha un precedent on s’hagués observat un període de caiguda de les reserves hídriques tant prolongat, de fet aquesta sequera és la més greu dels últims 100 anys, i dura ja més de 3 anys.
S’ha d’aclarir també que l’escalfament global està tenint un impacte en la quantitat i també en la freqüència de la pluja, que posarà cada vegada més a prova les infraestructures hídriques i la quantitat d’aigua disponible esperada. El que, a la vegada, fa qüestionar-se de manera global la insostenibilitat del model de creixement econòmic i demogràfic de Catalunya.
En aquest petit anàlisi he intentat esbrinar quina quantitat de població extra deguda al turisme està suportant la població en les províncies de Barcelona, Girona i Tarragona que són les que reben aigua dels embassaments de les Conques del Ter i del Llobregat, que són els que es troben actualment al límit de la seva capacitat. Com que l’Idescat no publica la mitjana de dies d’estada del turisme estranger, l’he calculada fent servir les dades de despesa mitjana per visitant per dia total entre la despesa mitjana per dia per visitant utilitzant la següent fórmula:
Els resultats es poden observar en els següents gràfics:
El turisme genera un excés de població d’entre un 5 i 6%, tot i que no podem deixar de vista que aquest 5% de població es concentra en certes àrees i generen altres problemàtiques com els de l’escassetat de l’habitatge per els locals, l’augment dels preus dels serveis i l’incivisme derivat de la massificació turística.
Com indica en el següent article, el problema radica també en el fet que un turista consumeix, com a mínim, entre un doble i fins cinc vegades més que un ciutadà mitjà, això indicaria que la pressió extra sobre els recursos hídrics per el consum humà suposaria d’entre un 10% i un 25% extra d’aquests. En altres zones com les Illes Balears s’ha registrat que un 25% del consum hídric es dedica als usos turístics. Per tant, si les mesures de restricció de l’aigua s’han d’impartir des d’una perspectiva de justícia social, juntament amb les llars amb ingressos més alts, s’haurien d’aplicar mesures restrictives específiques a aquest col·lectius que posen en risc els béns comuns.
Futur
El que queda palpat amb les dades de les Illes Balears és que el model econòmic d’explotació turística és insostenible i porta les poblacions al límit tant social com ecològic. Hi ha doncs, un debat de fons en relació a quin és el model econòmic que Catalunya vol. Volem que una gran quantitat dels nostres recursos hídrics vagin destinats al consum d’uns pocs, que tenen una petjada de carboni desproporcionadament alta, que acaben amb els pocs recursos hídrics dels quals disposem i que, a més a més, generen majoritàriament llocs de treball mal remunerats i de condicions precàries?
Fèlix Barenys, estadístic i militant a Joves Ecosocialistes
