En les darreres setmanes, m’he submergit, com milers de persones, en aquest peculiar experiment sociològic que implica cada nova edició d’Operación Triunfo. La intriga i la fascinació neixen de presenciar en directe com es forgen amistats i vincles entre desconeguts que comparteixen tres mesos dins de l’Academia, sense tenir res més en comú que un talent compartit.
Endinsant-me en aquesta vivència, soc conscient de la devoció inqüestionable dels espectadors cap al programa. No et topes accidentalment amb OT, sinó que t’hi endinses de forma deliberada. Aquesta fidelitat es manifesta també en el comportament a les xarxes dels espectadors que creen tota una narrativa al voltant dels seus favorits, a vegades més enfocada a criticar els rivals que a elogiar els ídols. El programa és un producte dissenyat per captivar i retenir audiència. La devoció dels espectadors, alimentada per les xarxes socials, es converteix en una forma de moneda de canvi, que es tradueix en audiència, atenció i participació.
Mentre les gales es converteixen en l’aspecte menys rellevant, el veritable motor és l’observació minuciosa dels concursants al canal 24h. No es jutja només el talent musical, sinó el comportament diari i la percepció de l’autenticitat i humanitat dels concursants. A través d’aquesta atenció, es genera una connexió que permet als espectadors sentir-se part de la rutina diària d’uns desconeguts, experimentant una mena de “pornografia de la intimitat”. Els espectadors són convidats a observar la vida dels altres, a ser testimonis dels seus moments més íntims i construir narratives al voltant dels concursants. Aquesta relació esdevé una mena d’intercanvi emocional on els espectadors se submergeixen en les vides d’altres com a forma de fugida.
Això es torna curiós quan alguns fans, tot seguint les seves pròpies regles morals en valorar els concursants, acaben actuant de manera menys respectuosa quan defensen els seus preferits a les xarxes. En aquesta situació, els fans es converteixen en autèntics “hooligans”, defensant amb passió els seus preferits i amb poca tolerància cap a les crítiques. Els concursants són tractats com personatges ficticis i no com persones reals que després han de fer front al món real. Aquesta ficcionització i la deshumanització donen una llibertat per fer certs comentaris que, en altres situacions, serien del tot inadequats.
Aquesta edició d’Operación Triunfo ha presenciat un canvi significatiu en la seva interacció amb les xarxes socials, sent la primera que ha tingut una presència destacada a TikTok. Aquesta plataforma, centrada a captar instants breus, ha tingut un impacte substancial en la manera com es perceben i interpreten els moments del programa. La mateixa naturalesa de TikTok, que destaca per la seva brevetat i immediatesa, ha provocat una descontextualització de molts moments de l’edició, convertint anècdotes innocents en acusacions que han distorsionat la percepció dels espectadors.
Un aspecte que crida l’atenció és com la generació més conscienciada sobre la salut mental, immersa en l’univers de TikTok, sembla que ha passat per alt l’impacte que això pot tenir en la vida dels concursants en finalitzar el programa, posant en relleu, una vegada més, com aquests són deshumanitzats. La creació d’una empremta digital excessiva, amb narratives que es desvinculen del context original i que perduren després de la finalització de l’edició, destaca la necessitat urgent d’una major consciència sobre les repercussions de les crítiques a les xarxes.
En aquests fenòmens televisius, a vegades, els espectadors manifesten comportaments que semblen adoptar una perspectiva puritana quan es jutgen certes actituds. Dins d’això s’amaguen altres factors que contribueixen a l’assetjament, especialment en el cas de Martin i Juanjo. L’enveja, l’homofòbia interioritzada i els discursos incels es barregen per desacreditar-los. En un intent de vexar-los, els fan objecte de sexualització i inventen activitats sexuals que, en realitat, no han succeït i els jutgen per això. Això posa de manifest una dinàmica en la qual es fa servir la difamació, utilitzant prejudicis i estigmes atribuïts a certs col·lectius com a eines d’assetjament i destaca la importància de reflexionar sobre la nostra pròpia coherència a l’hora de jutjar i percebre les accions dels altres.
Hem de fer una reflexió sobre la responsabilitat col·lectiva que compartim com a espectadors i consumidors de mitjans. La nostra implicació va més enllà de la mera observació; som partícips d’una comunitat virtual que pot influir significativament en la vida de persones. En aquest sentit, hem de ser conscients de l’impacte que les nostres opinions i interaccions poden tenir i s’ha de fomentar una cultura mediàtica més respectuosa i empàtica, en tots els contextos.
Si més no, si algun de nosaltres estiguéssim sota la mirada crítica dels espectadors d’Operación Triunfo, amb tot el que comporta ser observat tan de prop, analitzat cada gest, paraula i expressions, la pressió seria inimaginable i acabaríem “cancel·lats” abans de començar.
Anna Gómez, periodista
